45 anys de Constitució: ara més que mai

Els 45 anys de Constitució democràtica representen el període de pau i prosperitat més llarg de la història d’Espanya en els últims 200 anys. Vagin-se’n al 1823. Veníem de les seqüeles de la invasió francesa, que va durar sis anys, i acabava el Trienni Liberal, o Trienni Constitucional. Era el segle XIX. La industrialització, gràcies a la màquina de vapor, va arribar amb 30 anys de retard a la península Ibèrica. Grans migracions a Amèrica s’estaven ja covant. Començarien en l’últim terç del segle. En aquell XIX vam tenir la barbaritat de vuit constitucions i tres guerres civils, les carlines, que qui sap si van cuejar al XX amb ETA (“La quarta carlinada?”, es va preguntar Mario Onaindia en un article, després de deixar l’organització). Fins i tot algú ha vist trets de carlinada en els avatars de Carles Puigdemont, que té els principals suports a les comarques catalanes interiors, de tradició carlina.El segle XX va ser bastant desgraciat fins a la recuperació de la democràcia el 1977 i l’aprovació de la Constitució el 78: vam patir dos dictadures, que van sumar 43 anys, les dels generals Primo de Rivera i Franco; a més, tres anys de cruenta guerra civil, desordres, exilis i repressions. S’explica bé això a les escoles? Fins que per fi va arribar la Constitució del 78, la primera que incloïa les dos Espanyes. D’aquí la seua fortalesa: es van acabar les lleis de mig país contra l’altra meitat, i després al revés. Es va iniciar una època de pau, prosperitat i desenvolupament econòmic que encara dura, malgrat que sigui qüestionada.La negociació entre els partits anava malament, o sigui, com sempre. Alfonso Guerra, número dos de Felipe González, es va alarmar perquè a la Comissió Constitucional del Congrés els articles de la nova Carta Magna s’aprovaven per majories d’un o dos vots. De nou, un país políticament partit. Per això, explica ara, se’n va anar a la recerca d’Abril Martorell, número dos d’Adolfo Suárez, i tots dos van congeniar personalment fins a considerar-se mútuament com els millors amics, i van pactar cada article que els set ponents anaven redactant i oferien després per ser aprovats per àmplies majories. Es van acabar les Constitucions que només representaven la meitat d’Espanya. Congrés, Senat, i després el referèndum popular van ratificar la Carta Magna per majoria aclaparadora. Els joves periodistes pregunten als veterans en aquests dies d’aniversari que com va ser possible aquell consens tan ampli, quan ara no es pot ni pronunciar aquesta paraula sense generar somriures, o esbroncades. “La por que no es repetís una guerra civil va ser determinant”, diu Miguel Herrero, ponent constitucional. “Els corresponsals de tot Europa arribaven a Madrid amb il·lusió periodística esperant que els espanyols ens embardisséssim una altra vegada”, recorda Victoria Prego. Tots volien ser el nou Hemingway. Però Espanya va sorprendre el món per la seua maduresa i la seua responsabilitat, la qual cosa no és freqüent en països que surten de llargues dictadures i de desprogramació democràtica.Ara, la Constitució s’utilitza, i se n’abusa, per a tot. Per injuriar-la, o per venerar-la. Serveix com a ariet, o bé com a salvavides per emparar qualsevol maniobra política estranya de les que s’estan forjant. No existeixen a penes polítics d’aquells que van fer possible des dels extrems ideològics, sumats al potent centre, l’obra d’enginyeria política de transformar una dictadura en democràcia. No tenim pactes, ni consensos; i l’actualitat no augura estabilitat. Veurem en què acaba, però, si us plau, deixin-nos la Constitució. Encara que amb les reformes necessàries per actualitzar-la, la necessitem més que mai.