Estrelles Michelin amb un caos de cuina

Si Espanya fos un restaurant obert a Europa i al món, s’emportaria algunes estrelles Michelin. Però qualsevol visita a la seua cuina revelaria un desgavell monumental, com en la cabina dels Germans Marx.Estrelles Michelin Espanya se n’endú algunes, i merescudes, amb l’elecció de Nadia Calviño, fins ara vicepresidenta primera del Govern i ministra d’Economia, com a nova presidenta del Banc Europeu d’Inversions. Potentíssim i influent organisme.No hi ha medalla, però sí reconeixement a Europa i al món cap a Teresa Ribera, també vicepresidenta i ministra de Transició Ecològica. Les seues intervencions en la COP28 són destacades per la premsa estrangera, més que per la nacional. A Itàlia, per exemple, una comparativa entre Ribera i el ministre homòleg el deixa bastant malparat, fins i tot en el coneixement d’idiomes.I per més que la campanya interna en contra erosioni, el reconeixement internacional cap al president Pedro Sánchez és evident. El seu coratge al condemnar els atacs de Hamas però també els excessos israelians, davant de Netanyahu, van semblar una temeritat; però altres països s’han alineat en la posició. Bèlgica, des del primer moment.Però darrere de les treballades estrelles Michelin, hi ha una cuina molt àmplia, complexa, desordenada i feta pols. La política interior espanyola passa per mal moment. S’ha format govern, però quatre mesos després de les eleccions. La seua precarietat era molt alta al votar-se, però tres setmanes després és pitjor. La fractura a la plataforma Sumar, amb la sortida dels cinc diputats de Podem, obre un nou xiringuito parlamentari amb què resulta imprescindible negociar per aprovar lleis. Tan esgotada està la situació, que gairebé tots els ministres han anat renunciant a la seua acta parlamentària perquè corri la llista i algú asseguri el vot, no es perdin votacions per un viatge. Només queden Sánchez i alguns imprescindibles més.Enmig del galimaties de la cuina interna espanyola, en què la dreta no s’avé a negociar res, ni tan sols en els capítols en què incompleix la Constitució, com la renovació del Consell del Poder Judicial, destaca la felicitat dels nou-rics del caos: a saber, Pablo Iglesias i Carles Puigdemont. Vides en certa manera paral·leles. Periodistes de professió, o afició, ambdós. Caps d’un grapat de diputats. Cap d’ells no ocupa escó. Hàbils a posar trampes a la governabilitat i mestres en la teatralització de les seues decisions.Carles Puigdemont dirigeix el teatret de Ginebra en què el PSOE –“fixa’t que hi acudeix el partit però no el Govern, com pretenia el pròfug”, al·leguen en privat dirigents socialistes per rebaixar el ridícul de la situació– no té més remei que atendre l’exigència sota amenaça d’incendi a la cuina parlamentària. Pablo Iglesias, amb la sortida dels seus diputats del grup Sumar, recupera veu pròpia. Enfurismat amb Yolanda Díaz perquè no va col·locar la seua dona, Irene Montero, com a ministra, té ara, com Puigdemont, una altra clau del gas a la cuina. Qualsevol dels dos talla el subministrament i la majoria parlamentària mor de fred. Què hi fa si aquesta decisió ha portat baixes importants del poc que queda a Podem –el coordinador general de Madrid, o la diputada Jéssica Albiach a Catalunya– si Iglesias ha recuperat la megafonia directa d’ordres al magatzem parlamentari sense passar per Yolanda. “Senyoreta Belarra, acudeixi a planta de complements. Que sabran el que és bo.” Quina llàstima de país, capaç d’aconseguir tant reconeixement internacional i tan incapaç de racionalitzar la política interna! Encara rai que la societat civil té vida pròpia.