50 anys de pau a Espanya

El 20 de desembre es compleix mig segle de l’assassinat del president del Govern i almirall Luis Carrero Blanco, el número dos de Franco. Era el cinquè president assassinat en 103 anys. El primer, el general Prim, el 1870, que van seguir Cánovas del Castillo, Canalejas, Eduardo Dato i Carrero. Quin segle, amb tres guerres civils (les carlines) i una conflagració interna devastadora de tres anys, després del cop d’Estat del general Franco. Amb la pèrdua de les colònies americanes, a més de les Filipines; amb la guerra dolorosa al Protectorat espanyol al Marroc; més dos dictadures, que van sumar 43 anys, i tota mena de turbulències. Sí, quin segle. Després, la transició, que en certa manera es va accelerar amb la mort de Carrero, va donar pas exemplarment a la democràcia. Res a veure l’últim mig segle viscut amb els cent anys anteriors. Per desgràcia, va caldre suportar el flagell terrorista d’ETA, el del GRAPO i el FRAP (extrema esquerra) i el dels violents ultradretans. Mil morts, més la ignomínia afegida que una tercera part dels atemptats estan encara sense jutjar, inclòs el de Carrero per una amnistia. Però Espanya va inaugurar un llarg període històric de pau i prosperitat. Si no l’espatllem, és clar.La lectura diària dels diaris, que reflecteix la intensa crispació política, dibuixa un país atribolat. Tensió al Congrés pel debat de l’amnistia imposada a Pedro Sánchez per l’independentisme. Declaracions desafiadores del mateix president de la Generalitat assegurant el mateix dia, amb el seu gran do d’inoportunitat, que ara van a buscar l’autodeterminació. Amenaça de citar els jutges del procés per jutjar parlamentàriament les seues decisions, la qual cosa ha obligat el multiministre Félix Bolaños a anar a totes com a bomber del govern. Ja té tres carteres, Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts. Just seria afegir-li un quart títol de ministeri: Emergències Polítiques.Els jutges estan que cremen. Tenen el seu amor propi i temen per la separació de poders. També exhibeixen, sens dubte, pàgines recents poc edificants. La persecució judicial i policial als dirigents de Podem va ser roïna, per demostrar-se deu anys després que no hi havia res de les suposades corrupteles. El partit polític més perseguit. Tanmateix, els fabricants de les falses acusacions ni han estat citats a declarar. Més del mateix: en qualsevol autonomia hi ha vides polítiques i empresarials interrompudes, si no arruïnades, per processos judicials eterns que després han acabat en res. Per no parlar d’algunes sentències excèntriques. Els embussos als jutjats són impresentables. Val a al·legar, en la seua defensa, que el poder polític poc els auxilia, amb pressupostos insuficients i amb el Consell General del Poder Judicial cinc anys sense renovar, incomplint el Partit Popular, impertèrrit, la Constitució. Però portar els jutges al Congrés com pretenen Junts i Esquerra Republicana, els líders dels quals van vulnerar conscientment la legalitat, sembla una provocació que el Partit Socialista, per sentit d’Estat, no hauria en cap cas de secundar. Tot té un límit i en algun punt d’aquest esbojarrat procés polític cal marcar-lo.L’altre problema és la perillosa malversació de les paraules. Els que anomenen “dictadura” el govern actual, sorgit d’una legal i legítima votació parlamentària, o no van viure ni deu minuts d’autoritarisme, o simplement volen destruir la democràcia. Quan Santiago Abascal declara que a Pedro Sánchez “se’l penjarà pels peus”, com al dictador Mussolini, es creuen les línies del debat polític i es fa una crida a l’odi i a la violència. Les paraules també maten. Millor que les hagi matisat, a la fi, davant de Giorgia Meloni. Però les va dir i les va reiterar. I no mereixem suportar aquestes provocacions a la convivència.