Mitja població mundial va a eleccions el 2024

A Valladolid i a Aranda de Duero, en plena Meseta espanyola, pararan la producció aquest mes les fàbriques de pneumàtics de la multinacional francesa Michelin perquè al mar Roig, que divideix l’Àfrica i Àsia, una guerrilla del Iemen ataca els vaixells que porten el cautxú imprescindible des d’Indonèsia o Malàisia. No hi ha millor exemple actual per començar una classe, o un programa televisiu, sobre el concepte de “geopolítica”. Una guerrilla rebel, proiraniana, els houthis, gairebé primitius en la seua organització social, col·lapsa fàbriques al món desenvolupat a cinc mil quilòmetres. I no només de pneumàtics.

A Europa, durant la crisi de la covid –vigilem que torna, sense avisar, en forma de grip severa–, es va esgotar l’imprescindible paracetamol perquè els més de mil laboratoris existents al vell continent no es dedicaven a aquests productes bàsics, ja que resultava més barat portar-los des de l’Índia o el Pakistan. Fins que en aquests països van necessitar internament tota la seua fabricació i Europa va quedar desproveïda. De paracetamol, de bates, guants i mascaretes. Ideal per descriure gràficament el concepte de “deslocalització de la producció”.En aquest món tan estretament interrelacionat és vital conèixer que, aquest any, gairebé la meitat de la població mundial va a eleccions. Com sona. Sumin l’Índia (1.400 milions), Indonèsia (277), els Estats Units (339), la Unió Europea (448) o Mèxic (130). Afegeixin països no tan poblats, però que canviaran, o no, la seua sort a les urnes, com Corea del Sud (51) o Sud-àfrica (60), o fins i tot de menor població, però que se la juguen igual, com la República Dominicana (11), l’Uruguai (4) o Panamà (gairebé 5). Arrodoneixin la xifra considerant països que tenen eleccions, però com si no en tinguessin, perquè no hi ha expectatives de canvi real, com Rússia (137) o Veneçuela (28).Encara podria afegir-se, a aquesta impressionant suma de potencials electors, una idea clarivident: “En les eleccions dels Estats Units hauria de votar tothom perquè no ens serà aliè el que hi passi”, com suggeria el desaparegut periodista i escriptor Manuel Vázquez Montalbán. És a dir, el concepte de “dependència del lideratge mundial”.Els analistes financers, en les seues previsions, adverteixen que s’haurà de tenir en compte el que succeeixi electoralment en aquest 2024 perquè el món pot oferir una fotografia molt diferent quant a política, proteccionisme econòmic o control de l’emigració. I, per descomptat, sobre la destinació de les guerres obertes, principalment a Ucraïna i l’Orient Mitjà, aquesta última amb alt risc d’extensió.Perquè la gran novetat no és només el nombre d’habitants del planeta implicats en aquests comicis, sinó la tendència creixent d’ascens de l’extrema dreta, des dels Països Baixos a l’Argentina. Mirin Itàlia i el que vindrà a França. És tal la força electoral pastada per partits d’aquestes tendències que el concepte “extrema dreta” ja no pot contenir-la. És un vot contra el descontentament social, contra la desconfiança a les elits i contra el sistema establert; és expressió, en part, de la desesperació induïda pel canvi de classe social que experimenten classes mitjanes empeses a una pobresa relativa, de la qual creien haver-se escapat.Benvinguts a l’espectacle electoral del 2024. Anirem veient què diuen les urnes i com es recompon el mapa mundial d’influències polítiques per a anys posteriors. I com en tot esdeveniment amb cara i ulls, la sorpresa principal es guarda per al final: només al novembre coneixerem si el món se les haurà de veure amb un segon Donald Trump, si la justícia no l’ha parat abans. Més expert i més enfurismat.