Millor l’Espanya real que l’Espanya oficial

Podria al·legar-se que passa quelcom de semblant en molts països, però Espanya clama al cel pel seu profund contrast: d’una banda hi ha l’Espanya real i, de l’altra, l’Espanya oficial. Encara bo que la primera, de moment, salva la segona.Una fotografia concreta: dimecres 10 i dijous 11 de gener d’aquest 2024. Hotel Ritz, al centre de Madrid. Representants del poder econòmic i financer convocats en l’Investors Day per l’Estudi de Comunicació. Dos-cents inversors internacionals. Admiració i assossec davant de tantes intervencions interessants de personatges clau en l’economia i en la política industrial. Va per directius, com el president del Banc de Sabadell, o el de l’ICO (Institut de Crèdit Oficial), entre d’altres. Estrena amb èxit del nou ministre Carlos Cuerpo, successor de Nadia Calviño. “Després d’escoltar el ministre Escrivá (Transformació Digital), la vicepresidenta Teresa Ribera (Transició Ecològica), Jordi Hereu (Indústria i Turisme) i després de descobrir aquest nou ministre d’Economia, crec que estem en bones mans”, resumien alguns dels assistents als esdeveniments. Impressió compartida. Era una bombolla, però una valuosa mostra de l’Espanya real, amb perspectives esperançadores de futur. I tot en anglès, per cert.A 300 metres d’aquell hotel, al Congrés dels Diputats, i dos quilòmetres més enllà, al Senat, a les mateixes hores, esbroncada monumental entre partits polítics. I aliances contra natura per aïllar el Govern socialista, entre el Partit Popular, que aspira a governar, per a la qual cosa necessita credibilitat, amb populistes d’ultradreta (Vox) i populistes d’ultraesquerra, o sigui, Podem. Per tombar fins i tot l’augment dels subsidis d’atur. Increïble. Pactes contra natura també entre el Govern de Pedro Sánchez amb independentistes catalans de l’expresident Carles Puigdemont, escapat a Bèlgica fa sis anys, per salvar in extremis deu mil milions d’ajuts europeus; a alguns parlamentaris sembla que això no els importa.Com pitjor, millor. Tot un despropòsit. Res d’anglès: només espanyol i traducció simultània per escoltar catalans, bascos i gallecs, ciutadans espanyols, tots, malgrat que els pesi a alguns. És l’Espanya oficial.Poden conviure molt de temps dos països en un, amb l’activitat econòmica i social, d’una banda, i el Govern extorsionat per diverses minories, de vegades amb propostes estrambòtiques, com que es penalitzi les empreses que se’n van anar de Catalunya, per por a la independència, si no tornen? La resposta és clarament no. Fins i tot el director de La Vanguardia, Jordi Juan, l’influent diari català, escrivia que no tot es pot traspassar. L’Estat no ha de cedir competències la fragmentació amb les quals es condueix a una debilitat manifesta. I l’exdirector del mateix mitjà, Màrius Carol, insistia: “És paradoxal que mentre que a la Unió Europea es concentren competències d’emigració, a Espanya (per exigència dels independentistes) es fragmentin.” Ha d’existir algun límit a aquesta degradació contínua. Però de moment no es divisa.La Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola, amb la Fundéu, va donar a conèixer la “paraula de l’any”, com en altres països. L’elegida per al 2023 va ser “polarització”. Quan la polarització es fa extrema en política, o en la vida mateixa, la referència a la Física és inevitable. I allà hi ha l’arc voltaic, una descàrrega elèctrica entre dos elèctrodes que, en una atmosfera gasosa, genera altíssimes temperatures i gran lluminositat, per la qual cosa pot resultar molt destructiu. Amb aquest “artefacte” juga la política espanyola. No tot s’hi val. Quina pena d’Espanya oficial, que no mereix l’Espanya real.