La política, a l’extraradi de la ciutadania

Si l’any passat la Fundéu i la Real Academia de la Lengua van proclamar que la paraula de l’any 2023 havia estat polarización, a l’acabar el mes de gener es diria que la que va guanyant aquest 2024 és extrarradio. Va començar el president manxec Page declarant que “el PSOE està a l’extraradi de la Constitució”. Li va replicar el ministre Óscar Puente, amb la seua contundència habitual: “És Page el que està a l’extraradi del PSOE.” I el líder popular, Núñez Feijóo, va sortir en defensa de Page per coincidir que “el PSOE està a l’extraradi de la Constitució”.Dos consideracions a aquesta polèmica. La primera, extrarradio, segons la RAE, no és estar fora, sinó lluny del centre; per tant, encara dins del terme municipal. Vist així, el dramatisme de totes aquestes declaracions, suposadament incendiàries, disminueix. El PSOE no estaria fora de la Constitució, ni Page fora del PSOE, tot i que en tots dos casos el desbordament amenacés de produir-se.I la segona: és la política, amb molt poques excepcions, i no només la de socialistes i populars, la que es troba a l’extraradi de la ciutadania. Ho haurien de mesurar les enquestes: preguntin sense embuts, senyor Tezanos i altres demoscòpics, als ciutadans sobre el seu desencant, sobre l’embafament dels enfrontaments en tots els Parlaments i la incapacitat dels polítics d’arribar a acords per construir un país millor. Que Europa hagi convocat el ministre socialista Félix Bolaños i el popular González Pons a Brussel·les per mediar davant la seua incapacitat de renovar el Consell del Poder Judicial, no és un prestigi per a Espanya.Però la resta de la vida política estremeix: l’extorsió de Junts, el partit de Puigdemont, al govern socialista, és insaciable. I l’odi del president escapat a Bèlgica contra Pedro Sánchez segueix en màxims. Una persona que va dialogar recentment amb ell trasllada textualment l’agressivitat de la relació: “No us equivoqueu, no som més a prop; això no és amor, és sexe.” Puigdemont és així d’expressiu.Obrin una llista de polítics que van per una banda, mentre la ciutadania els reclama en una altra. Pere Aragonès, president de la Generalitat, continua entossudit que el que val és el referèndum d’autodeterminació. Amb prou feines parla de la sequera que assola Catalunya, o de la catastròfica prova de l’informe PISA sobre el baixíssim nivell dels estudiants catalans. Un altre exemple: les informacions diàries es refereixen un divendres a suposades línies roges, impossibles de traspassar, que el PSOE el dilluns següent traspassa, perquè l’han amenaçat de tombar el Govern.Davant d’aquest panorama no els estranyi escoltar laments en el sentit que l’oferta política és bastant reduïda, previsible i insatisfactòria. Si Albert Rivera no hagués infartat d’ego, cosa que el va portar a rebutjar l’evident oportunitat d’ocupar la vicepresidència del Govern i a enfonsar el seu partit, ara estaríem en un altre escenari. Va aconseguir l’abril del 2019 la clau de la governabilitat amb 57 diputats però se’n va anar de vacances perquè en volia més: i, al repetir eleccions al novembre, es va desplomar a 10 escons. Avui, Ciutadans té zero parlamentaris. Camí d’aquesta irrellevància va Podem, amb una baixa significativa per setmana. L’última ha estat la diputada Lilith Verstrynge, número tres de la formació. Les eleccions gallegues continuaran agreujant-ne la crisi i només els queda l’esperança que Irene Montero obtingui un escó europeu el 9 de juny. Serà l’últim taxi per fugir i evitar l’enterrament del que es va dir la “nova política”.