Borrell: “No és normal, viure en pau”

La impactant i pedagògica frase, pronunciada freqüentment per Josep Borrell, alt representant d’Afers Exteriors i Política de Seguretat de la Unió Europea, deixa pensatiu tothom.

És cert: viure en pau i en democràcia és l’excepció. Hi ha una generació a Espanya, anant cap a dos, nascuda en llibertat, a la qual a l’escola no se li ha explicat bé la tràgica història d’un país que al segle XIX va tenir vuit Constitucions i tres guerres civils, les carlines. I que al segle XX va suportar una guerra d’independència al nord de l’Àfrica, una cruenta guerra civil, del 36 al 39, després del cop d’Estat del general Franco, i dos dictadures que van sumar 43 anys. En la història d’Espanya dels dos últims segles hi ha hagut més violència que pau. I així és en altres països com França, Alemanya, Regne Unit, Itàlia, els Estats Units, participants en dos guerres mundials, i en altres, a mig món.Contrastin aquestes dades en la seua memòria personal. En el cas d’Espanya, en el de la meua família, aquest és el resultat: els meus dos avis van participar forçosos en les guerres al Marroc, els meus pares van nàixer en la dictadura del general Primo de Rivera i els meus germans i jo, durant la dictadura del general Franco. Per fortuna, els meus fills, ja en democràcia. Però en el resum d’aquestes quatre generacions hi ha més violència, per guerra o dictadura, que pau. Convé valorar-ho per protegir la Constitució democràtica que tenim des de fa 45 anys i que alguns sacsegen; un període excepcional de desenvolupament i convivència, encara que suportant el terrorisme d’ETA, i altres, amb un cost de mil morts, més el triple de ferits i incalculables malalties mentals per por o depressió.Ho diu Borrell i aixeca l’auditori amb quatre frases brillants demanant solidaritat davant les dos guerres obertes a Ucraïna i l’Orient Mitjà. Ningú millor per encapçalar la llista a les eleccions europees del juny. En els comentaris posteriors del públic es combina l’admiració amb el temor al fet que es retiri aquest mateix any. Sobre qualsevol suggeriment de continuïtat, la seua esposa, Cristina Narbona, presidenta del PSOE, al·lega que ja li toca descansar. Sens dubte. El problema és trobar un altre Borrell, esperança per a tants llatinoamericans, perquè és dels pocs polítics europeus amb sensibilitat cap a aquest continent; aliat dels demòcrates israelians que creuen possible la convivència de dos estats a l’àrea, com somien també els palestins, a tall d’antídot de les guerres que assolen aquest territori. Borrell, referent dels catalans que no volen independitzar-se d’Espanya i que són cada vegada més, segons les enquestes. Un personatge de gran talla internacional a qui al seu poble lleidatà, la Pobla de Segur, l’actual alcalde, d’Esquerra Republicana, va treure el seu nom d’un carrer. Passaran els dos a la història local: el primer, per la seua projecció mundial i el seu lideratge indubtable; el segon, per haver promogut l’acció miserable de retirar-li aquest reconeixement, que ja li havia estat concedit.És el país de contrastos i situacions absurdes que tenim. El PSOE es resistia a l’amnistia, però va acabar votant-la al Congrés; el partit de Carles Puigdemont, el president escapat a Brussel·les, l’exigia, i quan la tenia a la mà, va votar-hi en contra, perjudicant mil famílies catalanes amb persones investigades. Desconcert total. Baixes al seu partit i xou prorrogat per a les properes setmanes. El món avança, els problemes persisteixen, alguns polítics busquen solucions, però a Puigdemont se’l veu feliç en la performance, fins i tot amb el seu públic minvant.