Democràcies condicionades per personatges estrambòtics

El que era ja no és. I el que semblava extraterrestre es va imposant. Abans resultava impossible guanyar una elecció sense el suport d’un partit consolidat. “Fora de la fe, no hi ha salvació”, va parafrasejar la Bíblia Roberto Dorado quan es va intentar una escissió al PSOE de Felipe González. Avui es demostra que no cal que sigui així. Al contrari, de vegades el partit llasta. Ningú no sap com es diu la formació de Nayib Bukele i acaba de guanyar les eleccions al Salvador per un 85 per cent. Tots els analistes i gurus que pronosticaven impossible la victòria de Trump es van equivocar. El Partit Republicà no l’acceptava per excèntric, però el va acollir finalment per no quedar-se fora del poder. Ara torna, malgrat que imputat per delictes fiscals, sexuals i per traïció a la nació, en promoure un cop d’estat. Però els tribunals, que ell mateix va nomenar, retardaran els judicis fins que hagi estat reelegit.Més exemples recents? L’Argentina de Javier Milei, el que es va atipar d’insultar el Papa i ara peregrina penedit. Per no parlar del ja consolidat: Nicolás Maduro, el conductor d’autobús i sindicalista elegit pel coronel Hugo Chávez a Veneçuela. O els exguerrillers sandinistes, Daniel Ortega i la seua esposa Rosario Murillo, implacables dictadors corruptes a Nicaragua. Però no perdin de vista Costa Rica, ja que en les últimes tres eleccions presidencials va guanyar i va governar algú desconegut en la política nacional.Però no cal anar-se’n tan lluny d’Europa per trobar exemples de personatges l’actuació dels quals, saltant-se qualsevol lògica tradicional, condiciona majories de govern que anys enrere semblaven imbatibles. Vegeu a Espanya, en les eleccions gallegues, el paper de l’alcalde d’Ourense, Gonzalo Pérez Jácome, campió de vídeos viralitzats i promotor de l’exacerbació d’un “nacionalisme provincial”. Esclar que també el van ajudar les subvencions directes de 150 euros a cada ciutadà abans de les eleccions municipals del maig del 23. Va passar de cinc a deu regidors i va mantenir l’alcaldia pactant amb el Partit Popular, que va retenir la Diputació provincial. El seu intent de controlar ara el govern autonòmic, amb un o dos diputats, treu el son als partits tradicionals.Jácome diu inspirar-se en Terol Existeix, però el seu referent personal és l’expresident de Catalunya, Carles Puigdemont, que va fugir a Bèlgica al maleter del cotxe deixant a l’estacada els seus consellers, que havia convocat a una reunió, per a així cobrir la seua fugida. Alguns d’ells van passar tres anys a la presó. Puigdemont, ara, des del seu autoexili i amb causes obertes en la Justícia, condiciona qualsevol decisió de la política espanyola utilitzant els seus set diputats com a martell parlamentari. I la seua portaveu, Míriam Nogueras, com a locutora dels guions que ell mateix, periodista de professió, redacta després de consultar exclusivament amb el seu advocat, Gonzalo Boye. Boye, condemnat en el seu dia per col·laborar en segrestos d’ETA, advocat amb clients peculiars, entre els quals narcotraficants com Sito Miñanco.La política, l’empresa i el periodisme estan plens de personatges inconcebibles i aliances contra natura que són els que omplen els titulars. N’hi ha prou amb contemplar l’entrevista de dos hores al dictador rus, Vladímir Putin, a càrrec del periodista nord-americà Tucker Carlson, antiga estrella de la cadena dretana Fox, acomiadat perquè va mentir reiteradament en pantalla en el seu intent d’auxiliar Donald Trump en les seues barbàries electorals. Així, Putin ha pogut còmodament arribar als Estats Units de la mà d’un trumpista que va emetre el seu programa a la xarxa X, abans Twitter, acollits pel multimilionari Elon Musk. El còctel exòtic està servit.