Espanya i el món muden el seu vestit polític el 2024

El 2024 serà l’any electoral més intens de la història: la meitat de la població mundial, a votar. Quatre mil milions de persones. 73 països amb possibles convocatòries, en democràcies tan poblades com l’Índia, Estats Units, Indonèsia o la Unió Europea, encara que amb alguns comicis d’incerta convocatòria, Ucraïna o Burkina Faso, a més d’altres sense transcendència perquè són dictadures disfressades, vegeu Rússia o Veneçuela.Però país a país, alguns encadenen diverses eleccions en pocs mesos, amb possible canvi radical del paisatge polític. Pensin en la República Dominicana, on en les municipals del 18 de febrer el PRM de Luis Abinader va guanyar gairebé tot, la qual cosa presagia que en les legislatives i presidencials del mes de maig acabarà per consolidar la seua hegemonia indiscutible. I pensin en Espanya, on en quatre mesos, hi ha tres eleccions: Galícia, País Basc i les europees. Sense descartar que aquest mateix any es convoquin a Catalunya. Impossible, tret de catàstrofe, eleccions a Espanya sencera, com exigeix la dreta.A Galícia, el Partit Popular de Núñez Feijóo va revalidar la cinquena majoria absoluta amb un altre candidat, Alfonso Rueda, que consolida un lideratge fins llavors discutit. Ja no. Els socialistes de Pedro Sánchez esperaven perdre, però no per tant; i per al que queda a la seua esquerra, va ser sinistre total. La vicepresidenta Yolanda Díaz, gallega, va obtenir zero diputats i els seus exsocis de Podem, un altre zero, ja que el “menys un” no està contemplat: van treure menys vots que militants diuen tenir i menys encara que el PACMA, el partit animalista. A la formació de Pablo Iglesias li queda un últim taxi per fugir del desastre: les europees del 9 de juny. Si Irene Montero, mare dels seus tres fills, per cert, no aconsegueix ser eurodiputada –necessita tres-cents mil vots– el partit desapareixerà. Funeral definitiu per a l’anomenada “nova política” que ja va enterrar l’altre fenomen renovador, el partit Ciutadans d’Albert Rivera. Amb tots els problemes i insuficiències que coneixem, la política espanyola torna cada vegada més a enfortir el tradicional bipartidisme –socialistes i populars en alternança–, encara que condicionats per l’excrescència de l’extrema dreta, Vox, i el decisiu nacionalisme basc i català, i menys determinant el gallec, en ascens notable a la seua comunitat, però poc representat fins ara al Parlament estatal on es decideix la presidència del Govern.El Partit Socialista de Pedro Sánchez es resisteix a admetre la seua indiscutible crisi. El president té un reconeixement a Europa i al món –és el líder de la Internacional Socialista– que no es correspon amb els seus conflictes interns. El desgast produït per obrir la porta a una amnistia als independentistes catalans, que van promoure un greu desafiament a l’Estat amb vulneració evident de la legalitat, ha descoratjat molts militants i electors.Sánchez, un incansable temerari, amb una alta preparació intel·lectual i professional que la dreta li nega, creu que encara pot recuperar posicions, però se sap que si avui convoqués eleccions és gairebé impossible que seguís al mateix lloc. D’aquí a tres anys ja es veurà. Només li faltava al PSOE l’esclat d’un suposat cas de corrupció que afecta l’exministre Ábalos, que va ser número dos de Sánchez, i després cessat fulminantment sense explicacions. Segurament Sánchez va saber ja llavors dels contractes públics forçats i les milionades pagades per mascaretes defectuoses per la covid a un assessor d’Ábalos, que se suposa testaferro seu. Sense pietat contra la corrupció, però sense treva en la batalla electoral. Un any per no perdre-se’l.