El dubte és saber per a què servirà l’amnistia

Aprovada l’“amnistia” al Congrés contra vent i marea –vent huracanat del Partit Popular i marea judicial en plenamar– la pregunta crucial és saber si serà possible algun dia la “reconciliació”. Escoltar els portaveus del Partit Socialista i del Partit Popular inquieta perquè, amb amnistia o sense, la distància entre els principals partits i l’agressivitat dominant condemnen aquest país a viure per molts anys enfrontat. Una meitat contra l’altra. Una tristesa.“Per a Espanya, serà una llei històrica i es convertirà en referent mundial”, afirma Félix Bolaños, ministre i portaveu socialista per a aquest xoc. Altres correligionaris, com l’aragonès Lambán, o el manxec Page, i molts més en privat, ho lamenten. “D’històrica res”, adverteix Cuca Gamarra, secretària general popular. “Aquesta llei es valorarà més d’aquí a uns anys, al comprovar que ha estat útil”, insisteix Bolaños. Es veuria útil des d’ara mateix si es percebés que obre la porta a una nova època. Però al cap de pocs minuts de la seua declaració, rivalitzant entre si, les portaveus d’Esquerra Republicana i de Junts van recordar que, després de l’amnistia, cal anar a buscar el dret d’autodeterminació. Mentrestant, Alberto Núñez Feijóo buscava la complicitat del Partit Popular Europeu en aquesta batalla a baioneta dialèctica calada. “Un govern europeu deixarà impunes delictes gravíssims contra el cor de la Unió Europea”, va dir al Congrés del Partit Popular Europeu reunit a Bucarest.Amb aquesta tensió en la política, hi ha una part creixent de l’opinió pública que es refugia en l’escepticisme, disgustada per suportar freqüents sessions parlamentàries brusques, sense indici de concòrdia davant del més elemental. El Congrés dels Diputats ha entrat en una espiral de despropòsits amb el Partit Popular instal·lat en el “no a tot”; o les restes de Podem alineades amb la dreta per no apujar el subsidi d’atur, per fastiguejar Yolanda Díaz; o com va succeir fa un any amb Esquerra Republicana votant contra la reforma laboral. El racional desapareix davant de la voluntat deliberada de perjudicar l’adversari.Encara rai que el país avança, al marge del fiasco polític. De nou, el mes de febrer va registrar una forta pujada d’ocupació; la celebració del Mobile World Congress a Barcelona va animar la recuperació empresarial; i la inversió estrangera no s’atura, encara que una bona part prefereixi aterrar a Madrid per reduir incerteses.Mentre algunes tertúlies treien foc pel queixals contra l’amnistia, i altres a Catalunya apujaven l’aposta independentista, al cor de Girona, ciutat de la qual va ser alcalde el president escapat, un periodista satíric, Albert Soler Bufí, de setze cognoms catalans, presentava el seu llibre Puigdemont: el regreso del Vivales. Soler i Puigdemont van coincidir fa anys en un diari de Girona on l’ara polític era redactor en cap. És el tercer llibre amb el qual Soler fustiga l’independentisme ridiculitzant les seues litúrgies. En aquest s’inclou –casualment a la pàgina 155, ves per on– un article seu ja publicat pel qual Puigdemont l’ha portat davant dels tribunals de Bèlgica per erosionar el seu honor. “Puigdemont donarà suport perquè m’arribi l’amnistia per aquest article?”, es va preguntar. “Em demana un euro pel seu honor. Tan poc val?”. I tot seguit va recomanar que el millor seria que el Vivales tornés a Catalunya el diumenge de Rams, assegut en un burro, perquè tot resulti més bíblic, amb independentistes rebent-lo amb palmeres. Que la ironia i la sàtira ens ajudin en el calvari.