Una Espanya aspra i una altra amb esperança

el tema de les “dos Espanyes” s’ha incrustat en la narrativa del país: des del poema d’Antonio Machado a la guerra civil fratricida. Al final del franquisme distingíem entre l’“Espanya oficial” i l’“Espanya real”. En la primera se suposava tot “lligat i ben lligat” per la dictadura; en l’altra, la societat pugnava per la democràcia en fàbriques, universitats, col·legis professionals i associacions ciutadanes.Avui tenim una “Espanya aspra” que s’expressa en tribunes parlamentàries i en xarxes, on s’aclama el més agressiu i descarat. I una altra Espanya que treballa, i que de vegades protesta, justament, com els agricultors i ramaders, que els mitjancers ofeguen; una Espanya que premia, investiga i crea empreses, interpretant una partitura esperançada en el seu futur, malgrat tants desafiaments i del clima polític que suporta.La setmana passada, Senat i Congrés van cremar amb paraules gruixudes i decebedores en boca de portaveus dels dos principals partits. Sorprenia, a prop d’aquí, el president Moreno Bonilla, en l’entrega dels Premis Talent Andalús a Madrid, amb unes frases temperades, declarant que el progrés d’aquesta “Andalusia que desperta”, com acabava de definir-la l’alcalde de Madrid, “no és cosa d’un Govern, sinó de tota la societat”. O poc després, en televisió, el socialista Salvador Illa, que aspira a governar una Catalunya sense traumes. Contrastava el contingut i el to d’ambdós amb el penós “i tu més” que es disparava a les càmeres. I que no se sap fins on arribarà, perquè ja es van depassar fins i tot els límits familiars dels contendents polítics. El respecte i la prudència han retrocedit davant de l’insult i la baralla. A saber on és el final d’aquest espectacle lamentable.D’altra banda, a Catalunya es van convocar eleccions per sorpresa. Apuntin: Espanya tindrà eleccions al País Basc el 21 d’abril, a Catalunya el 12 de maig i a tot el país, com a Europa, el 9 de juny. Una al mes. Mítings i debats presumiblement descarnats. I no hi haurà més eleccions perquè Pedro Sánchez vol acabar la legislatura; així serà, si l’independentisme, sempre imprevisible, no la rebenta. Atents a Portugal, que ha celebrat comicis al dimitir el primer ministre socialdemòcrata António Costa després d’una acusació falsa de corrupció, conseqüència d’un error, intencionat o no, de la Fiscalia. Avui Portugal s’ha descobert com un territori de forta presència ultradretana, que condicionarà el seu govern. I Europa tem despertar-se el 10 de juny amb un panorama relativament semblant.Molt difícil treballar i fer previsions amb tanta incertesa. Massa risc de tomb polític. Al País Basc, el PNB pot quedar segona força després de Bildu, el partit d’Arnaldo Otegi, que va ser empresonat per pertinença a ETA. A Catalunya, s’entén que s’han precipitat les eleccions per evitar Puigdemont, encara que podria ser candidat fins i tot sent a Bèlgica. Aquesta Espanya és així de tolerant, malgrat que l’expresident escapat la va comparar amb Turquia. Aquí va arribar a presentar-se a lehendakari un pres etarra, Juan Carlos Yoldi, que va haver de traslladar la Guàrdia Civil des de la presó al Parlament en el ple d’investidura. Un cop acabat el numeret, se’l va tornar a la cel·la. La performance que pot estar preparant Puigdemont promet espectacle. Juntament amb Pablo Iglesias, formen la parella política més teatral dels últims anys. Iglesias, fart de no sortir a les notícies, acaba d’obrir un bar a Lavapiés, la Taberna Garibaldi, amb un poeta i un cantautor. Són genials. Com a artistes.