Si Suárez ressuscités, ploraria per Espanya

El president Adolfo Suárez, el pilot de la Transició, és invocat aquests dies en entrevistes i tertúlies a propòsit del desè aniversari de la seua mort física. Cerebralment va morir més d’una dècada abans. Avui tindria 92 anys. I si ressuscités, el més probable és que es posés a plorar davant del que està succeint i no sembla que hagi d’aturar-se: la fractura política i el clima detestable que afecta fins i tot els dos grans partits, PSOE i el PP, que van ser els pilars sobre els quals es va edificar el sistema democràtic, postdictadura. Tant sacrifici de tantes persones i del mateix Suárez, la malaltia de deteriorament cognitiu del qual segurament va estar relacionada amb les brutals tensions suportades durant anys, va servir per aconseguir el millor període de la història contemporània del país, sí, gairebé mig segle, però no per garantir la continuïtat d’aquell clima de convivència assentat en la Transició. També hi ha “deteriorament i canvi climàtic” en la política espanyola.“Soc el primer president de govern de coalició a Espanya”, li vam setir a dir a Suárez, “perquè tinc al gabinet democristians, liberals, socialdemòcrates, blaus i tecnòcrates”. Suárez va caure per la implosió d’aquesta àmplia aliança que havia servit per construir UCD, el partit que va guanyar les dos primeres eleccions, en el 77 i el 79. Avui, la majoria de govern se sustenta en socialistes, excomunistes, nacionalistes i independentistes sense dissimulació. I la cirereta, amb set diputats decisius, està en mans d’un personatge, Carles Puigdemont, que odia profundament Espanya i que entén que el seu debilitament màxim facilitaria la via per a la independència de Catalunya. De Puigdemont no se’n pot esperar res; ni agraïment per l’amnistia, que tant desgasta Pedro Sánchez. Ell mateix va fugir d’Espanya després de convocar els seus consellers en un altre lloc i els va deixar a l’estacada. Alguns, com Oriol Junqueras, van passar tres anys a la presó.Davant del deteriorament del clima polític, amb sessions parlamentàries carregades de retrets gruixuts, caldrà admetre que el que està succeint és més dramàtic del que es reconeix. La responsabilitat de les dos grans formacions, la dels socialistes i la dels populars, és màxima. Però la trinxera cavada entre ells els impedeix d’acordar res per boicotejar-se en tot, fins i tot a costa de l’incompliment de la Constitució, com succeeix amb la no-renovació del Consell del Poder Judicial. O ara amb l’intent de bloquejar al Senat el que s’ha aprovat al Congrés dels Diputats.Suárez va triomfar com a president inesperat de la Transició, desbancant personatges com Fraga i Areilza que es donaven com a vencedors en aquella carrera. Però va fracassar anys després en l’intent de crear una força política, el CDS, que pogués aliar-se amb socialistes, o amb populars, per formar majories de govern sense dependre obligatòriament de les exigències dels nacionalistes en les investidures. A punt va estar d’aconseguir-ho quan va obtenir dinou diputats el 1986, però la majoria absoluta encara suficient de Felipe González no va requerir el seu suport. I quan se’l va necessitar de veritat, ja no hi era. Una figura conciliadora com la seua, decidida i valenta fins al límit del temerari quan va fer falta, seria una gran aportació en aquesta crisi que inevitablement afecta també els lideratges. Sense excepció.Les enquestes pregunten per tot, però eviten fer-ho directament sobre el fàstic ciutadà. Sense mesuraments sociològics, només escoltant l’entorn, és possible comprovar l’embafament de l’opinió pública. Hi ha cansament i decepció que afecta, fins i tot, els qui tenen responsabilitats públiques. Fins on i fins quan?