Qui s’avorreix a Espanya és perquè vol

Quatre eleccions a Espanya en tres mesos: basques, catalanes, europees.. i les de la Federació Espanyola de Futbol. Tres de molt importants, amb repercussió en la política nacional. La de la FEF, determinant en el nostre prestigi per coorganitzar el Mundial de 2030. Tret de catàstrofe imprevisible, a Vitòria seguirà un govern PNB-socialistes, encara que EH-Bildu superés en algun diputat el PNB. Sí que tindrà poca tensió la campanya basca, que el dissabte 6, a només quinze dies de les urnes, es va paralitzar tot perquè l’Athletic de Bilbao jugava la final de la Copa del Rei contra el Mallorca. Un partidàs interessa més que el canvi de lendakari, ja garantit, perquè el PNB ha substituït l’actual, Urkullu, per un candidat jove molt format, Pradales, però amb escassa estrebada popular.Més interessant, perquè res no està assegurat, és el duel català, o els diversos duels. Aconseguirà reeditar-se la majoria independentista o el desencant perceptible es reflectirà al Parlament? Serà president de la Generalitat el socialista Salvador Illa? Superarà Carles Puigdemont, de Junts, Pere Aragonès, d’Esquerra Republicana, o s’apreciarà el seu lent declivi en els resultats? Falten cinc setmanes. I el més interessant i desitjable és a l’aigüera: els numerets que sigui capaç de protagonitzar aquest gran artista anomenat Puigdemont que inscriu ara el seu cognom en la seua candidatura: “Junts + Puigdemont”. Olé! Fins a l’inefable Jesús Gil va ser més enginyós i discret: recorden la seua marca, Grupo Independiente Liberal, G.I.L.? En la seua programació, el president escapat ha tancat la Casa de la República a Waterloo i ha traslladat la seua residència al Vallespir, al sud de França, a poca distància de la frontera espanyola. Però les seues dos filles continuen matriculades en un Col·legi de Brussel·les. Això de la seua tornada s’ha de veure.L’últim ha estat proposar un debat fora de Catalunya a tres –Puigdemont, Aragonès, Illa–, la qual cosa ja s’ha rebutjat. Una cosa és que Junts programi performances i una altra que els altres li segueixin el joc. Així que caldrà esperar a la nova ocurrència. No descartin un passeig clandestí amb fotos de Puigdemont per Girona o per Barcelona, ridiculitzant les forces de seguretat; com Santiago Carrillo, que a la Transició va fer una roda de premsa clandestina per a periodistes estrangers al costat de les Corts, per a desesperació del ministre Martín Villa, que va tardar diverses setmanes a localitzar-lo i detenir-lo.I al juny, les europees. La Unió s’hi juga molt perquè si l’ascens de la ultradreta –vigilem amb França, Itàlia i Alemanya, com a països més poblats– condueix a un relleu d’hegemonia, poden passar moltes coses: la primera que es doni per caiguda Ucraïna, que no podrà seguir la guerra a la tardor si no li arriba més armament. Els EUA flaquegen i Trump amenaça l’horitzó per la seua amistat amb Putin. Sumin-li la política migratòria, els acords de cooperació amb l’Amèrica Llatina i l’Àfrica, els plans d’independència tecnològica, etc. No oblidin que hi ha una altra elecció allà al mig: la presidència de la Federació Espanyola de Futbol després de l’escàndol Rubiales. Ja no és masclisme televisat, sinó la trama de corrupció i rentat de capitals que investiga la Guàrdia Civil. Veurem en què queda. Cada dia noves revelacions, com la contractació de detectius privats per espiar el president de l’Associació de Futbolistes i d’altres. Realment, a Espanya, el que s’avorreix és perquè vol.