Totes les incògnites són només catalanes

No és per restar emoció i importància a les eleccions basques, però ja se sabia que Imanol Pradales, el pupil penebista, seria el lehendakari. El difícil va ser treure de la butaca el que hi havia, perquè Iñigo Urkullu es negava a renunciar a succeir-se a si mateix, tal com li demanava el seu partit. Però, demolida aquesta resistència, o hi havia una desfeta a les urnes o, amb el suport dels socialistes, es renovava la coalició; tragués Bildu el que tragués. “EH Bildu està pujada a l’ona però el PNB és estabilitat i gestió”, insistia en el míting de tancament de campanya. I a sobre, tot aquest equilibrisme, segons sembla, es farà sense afectar l’estabilitat de Pedro Sánchez a Moncloa, que guanya oxigen. Ambdós partits nacionalistes li donen suport.Temps enrere, allò raonable era el català i el vesper era a Euskadi. Però les tornes han canviat. Els bascos s’avenen ara a pactes estables, després de superar la negra etapa interminable de dolor i desgràcia amb el terrorisme etarra que Bildu i el seu candidat es neguen encara a condemnar. Els que, contra pronòstic, es van fer guerrillers després van ser els polítics catalans. Així segueixen molts, després d’una “dècada perduda”, des que es va iniciar el denominat “procés” cap a la independència unilateral, tipus Kosovo.“No es va fer res per preveure la sequera; res sobre renovables a la producció d’energia que ara hem d’importar i, a més, som els últims en resultats en ensenyament, segons l’Informe Pisa”, percudeix el candidat socialista Salvador Illa. Els governs nacionalistes de la Generalitat han estat només campions en propaganda i obrint ambaixades a l’estranger, amb costos desenraonats. Mentrestant, falten recursos per a necessitats apressants de la població.Totes les incògnites estan obertes a menys de vint dies de les eleccions. Illa segurament les guanyarà, segons totes les enquestes, però veurem si pot governar. No és probable, encara que no es descarti, que es pugui renovar una majoria independentista. Cal veure si Carles Puigdemont supera en vots l’actual president, el republicà Pere Aragonès. I a saber si aquest, si no tingués més remei, s’avindria a donar suport a Illa com a president reeditant un tripartit; sempre que els Comuns s’obrissin a un pacte com el que en el seu dia es va firmar perquè governessin, primer Pasqual Maragall i, després, José Montilla. Amb el tauler obert i l’estabilitat del Govern de Madrid amenaçada, Catalunya celebrarà el dia de Sant Jordi, dia de llibres –és l’aniversari de la mort de Cervantes, autor d’El Quijote de la Mancha– i dia de roses. L’Espanya literària passarà per Barcelona, antiga capital mundial d’editorials en castellà, llengua desconsiderada pels independentistes. Firmes de llibres a tot arreu, encara que no tots els autors seran benvinguts.A Girona, per exemple, no firmarà en llibreries, encara que el seu llibre sigui també allà, Albert Soler, periodista de setze cognoms catalans, fuet literari del president escapat. El seu nou llibre Puigdemont: el retorno del Vivales el firmarà l’autor en un bar, el mític Cuéllar, en un barri de Girona amb població majoritària d’andalusos i extremenys.Sota una immensa bandera d’Espanya i una altra de catalana amb la llegenda “Espanya estima Catalunya”, l’enginy de Soler i del seu editor han declarat aquest bar com “Zona Franca de Llibertat Literària”. El cas, presentar-li batalla a Puigdemont, que ja va posar una demanda a Soler per un article titulat “Un meublé a Waterloo”. Per sucar-hi pa.