Sánchez potser és d’acer, però amb fusible emocional

Poc abans de l’esclat d’aquesta crisi que ha paralitzat el país, l’expresident Zapatero declarava sobre l’assetjament mediàtic i la resistència davant de l’adversitat: “Jo soc dur i aguanto els atacs més agressius, però això de Pedro Sánchez és superior, és d’acer, i això en política val or.”Sánchez potser és d’acer, però es va ensorrar psicològicament quan li van trobar el punt sensible: els atacs a la seua esposa, Begoña Gómez, que va resultar el seu fusible emocional. Va protagonitzar les més inesperades recuperacions, com quan el van fer fora de la secretaria general i va sortir aparentment desnonat; sí, aquell dia en què es va escenificar al PSOE la novel·la de Manuel Vázquez Montalbán Asesinato en el Comité Central; en aquell espectacle penós, a Susana Díaz, la baronessa andalusa, se la va sentir dictar una ordre molt explícita: “El vull mort ja.” Però va sobreviure.Capaç de recuperar-se d’aquella defenestració, de reconquerir el partit, de vèncer a les primàries, de guanyar l’única moció de censura amb èxit a Espanya per desallotjar Mariano Rajoy del poder; capaç de guanyar eleccions i de les aliances més insospitades i arriscades; de dirigir el país durant la covid; d’impressionar Europa per la seua agilitat al capdavant de la presidència de la Unió i de tantes coses més, va caure inesperadament del pedestal de la fortalesa quan el fusible emocional es va activar. Irene Lozano, redactora dels seus llibres Manual de resistencia i Tierra firme, hauria de preparar una altra entrega editorial ben diferent sobre la personalitat del president més acrobàtic de la història, després d’Adolfo Suárez. Suárez enlluernava per la seua fortalesa i audàcia, al límit de la temeritat, però va acabar dimitint i molt malalt; potser després de somatitzar el sofriment, com van estimar alguns especialistes. Sánchez va ser objectiu a enderrocar des del primer minut del seu mandat i semblava que no li importava l’abast dels atacs soferts, fins que va assolir el pla emocional, que el va esfondrar. La seua esposa, Begoña, va resultar el punt de demolició, la qual cosa confirma que era el secret de la seua resistència.Judicialment, almenys pel que es coneix fins ara, les acusacions contra Begoña Gómez no tenen recorregut. Estèticament, potser, hi hauria elements discutibles, com la famosa “carta de recomanació a una empresa” inclosa en una llista de trenta entitats i personalitats. Prudència, perquè Begoña Gómez no és una “sotasignant” més. En el pla judicial, amb l’admissió a tràmit d’una denúncia del sindicat Manos Limpias, nom paradoxal, aquest assumpte durarà tot el que els jutges vulguin. “Estem vivint a Espanya dos guerrilles civils superposades: la de les diferents faccions comunistes, entre Podem i Sumar, i la del Govern Sánchez contra alguns aparells de l’Estat”, analitza un alt funcionari en excedència que ha fet brillant carrera en una multinacional.L’esclat ha commocionat Europa, on encara es lamenta la dimissió del primer ministre portuguès, el socialdemòcrata António Costa, acusat d’un suposat cas de corrupció que va resultar ser un error de la Fiscalia. Ara a Portugal governa la dreta. Arreu del món, la crisi de Sánchez es tracta en informatius i diaris amb imatge de debilitat. Sánchez continua “amb un punt i a part; no punt i seguit”. Núñez Feijóo diu que “va utilitzar el Rei com a actor secundari”. L’exministre socialista Jordi Sevilla apunta: “Li va faltar proposar al Partit Popular un pacte institucional contra la crispació i un codi per limitar activitats de familiars d’autoritats, incloses les autonòmiques.” I el CIS assegura que el PSOE puja. Tremendes jornades.