L’“ensurt Sánchez”, una gran apagada informativa

De sobte, una carta firmada pel president Pedro Sánchez va generar una apagada informativa total de cinc dies, com la de Filomena, la tempesta de neu. No es parlava de res més. Aquell dijous 25 d’abril es van oblidar les recents eleccions basques, o els comicis catalans imminents. D’aquí l’enuig monumental de Carles Puigdemont, perquè Sánchez li va robar el protagonisme del seu xou diari fins i tot en els informatius mateix de TV3. No hi va haver a Espanya, en aquells dies de respiració continguda, més notícia que aquesta i les seues possibles conseqüències en el PSOE, en el pla electoral general, en l’economia o en els contractes i subvencions de l’Estat, ja en tramitació o per convocar. Milers de funcionaris amb càrrec i centenars d’empreses afectades, amb milions de persones indirectament concernides, estaven pendents del final d’aquella llarga i inesperada sessió de reflexió.L’“ensurt Sánchez” va tapar, no només el centenari de la mort de Kafka –i per a kafkiana aquella situació– sinó la commemoració de la Revolució dels Clavells, quan els militars portuguesos van acabar amb la dictadura civil, que corria paral·lela a la del general Franco, que encara vivia. S’assegura que el llavors president del Govern, Carlos Arias Navarro, es va oferir als Estats Units per envair Portugal –el Pacte Ibèric firmat entre Salazar i Franco així ho preveia– i sotmetre l’aixecament que va portar a l’exili brasiler el president Marcelo Caetano. Potser.El que sí que està provat és que Arias va identificar el tinent general Manuel Díaz Alegría com a possible “general Spínola espanyol” i el va cessar fulminantment perquè aquell líder militar no imités els seus col·legues portuguesos i portés la democràcia. Però res de tot això no es va parlar en aquest cinquanta aniversari de la gloriosa Revolució veïna. Va ser una pena perdre l’ocasió per rememorar la història. Tot Espanya –sobretot els socialistes, més els opositors populars que ja es veien amb eleccions el 21 de juliol i amb el poder a prop– estaven mirant al Palau de la Moncloa, com s’observa la xemeneia del Vaticà quan el conclave cardenalici elegeix un pontífex i el fum, blanc o negre, indica si “habemus Papa”, o no. Cinc dies van passar fins que el conclave monclovita, de dos persones, la parella electora, va encendre la xemeneia mediàtica per comunicar que “habemus president”.No va ser estratègia deliberada, ni hi va haver assessors. Va ser una avaria al fusible emocional que tota persona disposa per més activitat frenètica i aparent fredor executòria que mostri. Qui presumeixi ara que en sabia alguna cosa, abans o durant la reflexió, que s’atreveixi a dir-la. “De pròpia mà va sortir aquesta carta”, ens va dir un molt proper col·laborador del president. Sense assessors, ni correctors d’estil. Ho prova la gramàtica manifestament millorable del text, segons el savi Alex Grijelmo – “abundància de comes innecessàries i un pleonasme al principi”. “No sol ser habitual...” N’hi havia prou amb triar una de les dos opcions: “sol” o “habitual”. “A president de Govern d’Espanya no s’arriba pel camí de la gramàtica”, conclou Grijelmo.L’important és que, després de l’anunci de continuïtat, un digital, d’intoxicació vocacional, va llançar una altra falòrnia infame: “Va dir que seguia, va agafar el Falcon i se’n va anar a Doñana a passar el pont.” Fals. Molts s’ho van creure. L’alcalde de Madrid, que parla més de Sánchez que de la seua ciutat, ho va repetir en públic. Per a què comprovar la maledicència, si pot donar vots indignats? És el país que tenim. I el risc que correm.