Puigdemont, aliat amb Pujol i la burgesia catalana

Les dades obtingudes en les eleccions catalanes van més enllà dels contundents resultats electorals. Els grans titulars són clars: el socialista Salvador Illa va guanyar àmpliament (42 diputats), Carles Puigdemont va créixer (35), Esquerra Republicana es va desplomar (20 i venia de 33), el PP va quintuplicar (de 3 a 15), Vox es va mantenir (11) i els Comuns-Sumar van baixar (de 8 a 6). Cal afegir que la CUP en va perdre més de la meitat (de 9 a 4), que Ciutadans va desaparèixer i que va entrar per primera vegada al Parlament l’extrema dreta xenòfoba Aliança Catalana amb 2 escons.En resum: per primera vegada en gairebé mig segle d’autonomia, els socialistes guanyen en vots i en escons, l’independentisme no suma majoria per la qual cosa el procés –la via unilateral a la independència– pot donar-se per arxivat, que no per desaparegut, ull, i Catalunya es mostra més a la dreta, que és el que és. Només la confusió entre independentisme i esquerra maquillava aquesta realitat.D’altres es jugaven molt en aquestes eleccions i van salvar el repte. Pedro Sánchez, de moment rehabilitat davant de les eleccions europees del 9 de juny, que probablement guanyarà el PP; Alberto Núñez Feijóo que corria el risc d’empat amb Vox a Catalunya i l’ha superat àmpliament, la qual cosa reforça el seu lideratge; Yolanda Díaz, que, encara que la seua força coalitzada als Comuns hagi retrocedit, es manté en un digne resultat, lluny dels zero diputats collit a la seua Galícia natal, o d’un de sol al País Basc.Això de presidir la Generalitat és molt difícil, potser més que mai, perquè Illa –que es presentarà a la investidura i no farà com Inés Arrimadas, que va guanyar el 2017 però va quedar inactiva– necessitaria un acord amb Esquerra i Comuns, o amb Junts-Carles Puigdemont, o amb tots aquests. Molt difícil aquest acord sense escanyar Pedro Sánchez fins que perdi el coneixement polític. I més difícil encara que els socialistes regalin a Puigdemont una abstenció, com ja demana, per poder governar en minoria amb suport d’Esquerra i la CUP. Són les dos opcions possibles per no repetir eleccions catalanes a l’octubre, de resultats temibles perquè la ciutadania està farta de dos coses, bàsicament: del retrocés que genera el procés i que els polítics no siguin capaços d’entendre’s. Por de repetir eleccions i amenaça de col·lapsar el Govern a Espanya.Dos coses més: per què van convocar eleccions els d’Esquerra si estaven governant? Van acumular tres deficiències letals: un candidat, Pere Aragonès, de mínim lideratge; una gestió de govern molt pobra, i l’error estratègic d’avançar els comicis podent estar un any més al poder enfortint-se. No en podien esperar més que un desengany.Les van avançar per por de Carles Puigdemont, perquè no es recuperés, si finalment tornava per l’amnistia? Ni li va fer falta. Puigdemont és un artista capaç de crear contingut. No és un bon gestor. Va ser alcalde de Girona i no se li recorda cap obra, ni una iniciativa. I a la Generalitat tampoc. Però, a crear contingut, a ell –i a Pablo Iglesias, per cert– no el guanya ningú.I una cosa determinant: no anava sol. Aquesta victòria relativa seua és compartida. El voten els independentistes irredempts; però Jordi Pujol li va enviar un vídeo de suport al tancament de campanya. I la patronal catalana de Foment, amb Sánchez Llibre al capdavant, el va visitar al sud de França buscant impostos més baixos. Puigdemont representava aquesta coalició a tres: els seus, els pujolistes i la burgesia catalana. Ha renascut una nova Convergència.