Catalunya, de l’enigma Junqueras al misteri Puigdemont

“No sabem res, ni tan sols quant temps estarem a la presó,” va afirmar Oriol Junqueras en un passeig per Barcelona el 8 de maig del 2017. Faltaven gairebé cinc mesos per al referèndum de l’1 d’octubre. Acabava d’entrevistar-lo per a la sèrie 40 años de democracia, encarregada per Canal Historia. Em va alarmar aquella declaració en privat –hi ha imatges del passeig però anàvem ja sense micròfon– i li vaig demanar aclariment: “Nosaltres hem de fer alguna cosa forta i l’Estat respondrà violentament.” Ho tenia molt clar.

Ho vaig comentar a Olga Viza i a Duran i Lleida, els següents entrevistats, i els va impactar aquell presagi, que mig any després es faria realitat.La nit del 25 d’octubre, després del referèndum i de la declaració d’independència que va durar vuit segons, Carles Puigdemont va convocar un consell de govern ampliat, amb més de 20 persones (Lluís Llach entre elles), per decidir si convocava eleccions, o no, abans que Mariano Rajoy apliqués l’article 155 de la Constitució intervenint l’autonomia. La reunió, dramàtica, en què Marta Rovira va perdre els nervis, va acabar molt de matinada. Puigdemont va anunciar que convocaria l’endemà. El llavors conseller Santi Vila em va trucar a primera hora del 26 perquè transmetés aquesta notícia a les tres persones a qui habitualment passava informació, actuant jo com a pont, amb ànim conciliador. María Dolores de Cospedal, poc convençuda, ho comunicaria de seguida a Rajoy. Pedro Sánchez va ser molt clar: “Si convoca eleccions, no donarem suport al Senat al 155. Rajoy té majoria absoluta, però sense nosaltres no ho farà. Si no convoca, el 155 tirarà endavant i els meus senadors votaran afirmativament per responsabilitat institucional.” El tercer receptor de la informació, Albert Rivera, va ser més cru: “Puigdemont no convocarà, encara que ho asseguri, perquè és un mentider.” La van clavar. No va convocar. L’endemà, el Senat va aprovar la intervenció. I dos dies després va fugir a Brussel·les.Aquests són els antecedents. D’un costat, Oriol Junqueras, tan ultracatòlic com ultranacionalista, ja es preparava mentalment per a la presó, almenys mig any abans. Potser pensava que serien només quatre mesos, però van ser gairebé quatre anys; fins que Sánchez el va indultar. S’assegura que va sortir molt tocat emocionalment. Ara, el seu delegat en la Generalitat, Pere Aragonès, es retira arran de la desfeta electoral: poc líder, mal gestor i convocatòria precipitada. Anuncia la seua retirada també, després del Congrés d’Esquerra Republicana, Marta Rovira, fugida a Suïssa. I Junqueras, tot un enigma, deixa temporalment la presidència d’Esquerra esperant que la militància el restitueixi. Ja es veurà.Al davant segueix Puigdemont, aparentment fresc. Castiga més la presó que Waterloo. Va anunciar que tornaria, però no tornarà fins que l’amnistia estigui aprovada, publicada i admesa, encara que de mala gana, pel Poder Judicial. Van perdre l’aposta els qui creien que l’últim dia de la campanya donaria la campanada i es deixaria detenir. “Si acudeix a l’enterrament de la seua mare, arrasa”, concedeix un càrrec del PP català. El seu misteri és el seu assessor, l’advocat Gonzalo Boye, condemnat per col·laboració amb ETA. Fa veure que es presentaria a la investidura, però necessitaria els vots d’Esquerra i la CUP, més l’abstenció socialista. Pedro Sánchez li recomana que “torni a la realitat”. O sigui, no. Fins i tot en els Pressupostos del 2025, Sánchez no pot ser escanyat per Puigdemont. Falten només mesos, però és un temps preciós.De moment, la batalla argumental gira sobre si el “procés” d’independència està, de moment, arxivat. Per a Illa, Sánchez i Esquerra, sí. Per a Puigdemont i Núñez Feijóo, no. Ambdós el necessiten viu. Pròxima estació, eleccions europees.