Abans “diplomàcia tova” que crits i trets

El món fa por. A les pantalles i a la premsa només veiem l’horror de Gaza i d’Ucraïna. Però existeixen 52 conflictes oberts, entre ells guerres oblidades com la de Síria, Somàlia i tantes altres. Sumem a això la tensió en molts països per la polarització política, des dels Estats Units a Espanya; i l’ascens inquietant de l’extrema dreta, en gairebé totes les latituds, elecció rere elecció. Hauríem d’afegir a aquesta preocupant percepció els conflictes diplomàtics tradicionals, més els que atien personatges com el president argentí Javier Milei, a qui el periodista Fernando Ónega proposa modificar lleument el cognom per escriure “MiLey”. La seua llei és la de la motoserra de drets, d’educació, de respecte i també de la paraula com a poderosa arma de diàleg i consens.Davant d’aquest front obert de despropòsits, convé atrinxerar-se en la “diplomàcia tova” perquè “només amb cooperació institucional és possible preservar la democràcia. La cooperació és imprescindible en aquests temps en què es crida més que es parla”, va afirmar Susana Malcorra, exministra argentina d’Exteriors i excap de Gavinet del secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon. Parlava al Foro Next Educación amb motiu del 75 aniversari de l’Organització dels Estats Americans, l’OEI, un organisme de gran rellevància i influència però força desconegut. El seu secretari general, Mariano Jabonero, adverteix d’“una certa fatiga democràtica: cal cuidar la democràcia perquè no hi ha llibertat sense igualtat”.Amb més de 650 projectes anuals i set mil empleats a Iberoamèrica, Portugal i Espanya, “l’OEI juga un paper vital com a element vertebrador de la cooperació internacional”, afirma Jabonero, obtenint més reconeixement fora que dins d’Espanya, perquè la seua acció és bàsicament exterior.En aquest fòrum, la professora Érika Rodríguez Pinzón, directora de la Fundació Carolina, va plantejar que “el desafiament rau a trobar la manera de no deixar perdre les institucions, perquè recordem que només un terç de la població mundial viu en democràcia”. Prenguem nota.I l’epicentre de tot és, per a l’OEI, l’educació. Formant centenars de milers de professors en matemàtiques, per exemple, es fa una aportació neta a la qualitat de l’educació. Molt destacable és també el treball per contenir la bretxa formativa generada pel flagell de la covid que va suposar, per a milions de nens a Iberoamèrica, la pèrdua de dos cursos i un retard molt difícil de recuperar. Els empleats de l’OEI es van bolcar per contenir aquesta bretxa que s’obria sota els peus dels escolars americans. En una escola amb poca digitalització i molt deficient accés a internet, la diferència de classe social es va reflectir més que mai en els nivells de formació, en els seus avenços i retrocessos. “L’educació té un paper protector de la infància. En molts territoris els dona coneixements, els alimenta i els protegeix de grups armats”, va plantejar Érika Rodríguez Pinzón. Perquè on hi ha escola, hi ha civilització. Si tanca una escola rural a Espanya, ve el silenci i el poble s’apaga. Però a moltes zones del món aquest territori buit l’ocupen personatges indesitjables. Una altra línia de conversa molt interessant és la que va obrir Mariano Jabonero: “A Espanya, l’informe PISA adverteix que on hi ha més escoles rurals, el nivell mitjà és més alt.”“Necessitem més institucions per tendir ponts i crear visions compartides i consensos”, va concloure Susana Malcorra, qui va felicitar l’OEI en el seu 75 aniversari, reconeixent públicament el seu altíssim valor, una cosa que a Espanya mai no s’ha fet.