Feijóo es consolida i Sánchez en surt viu

Guanyar per quatre punts el PSOE, amb només dos eurodiputats d’avantatge, però venint del darrere, dona dret a consolidar-se en la presidència del Partit Popular. Pas endavant d’Alberto Núñez Feijóo. Els que aspiren a succeir-lo –ella i ell– ara saben que hi ha Feijóo per a estona. Els que donaven Pedro Sánchez per liquidat també hauran d’esperar. Va resistir remuntant i va quedar per sobre del trenta per cent de vots, la qual cosa concedeix al PSOE dret a somiar. Però a la seua esquerra hi va haver retrocés i el problema és que a veure amb qui s’alia per formar Govern després de les pròximes eleccions. Espanya està inclinant-se a la dreta i Europa encara més.

A l’esquerra espanyola, la fragmentació entre Sumar i Podem passa factura. Pitjor encara a Sumar, que és una agregació de forces, amb dos que han quedat sense representació europea: ni més ni menys que Izquierda Unida, l’única amb implantació a tot el país (número 4 de la llista) i Més Madrid (número 5). Tempesta assegurada.A la dreta, el Partit Popular ha engolit Ciutadans, però no ha aconseguit que aquestes eleccions fossin un plebiscit contra Sánchez. Ha aparegut el fenomen S’ha Acabat la Festa, un moviment populista gairebé unipersonal, d’Alvise Pérez, crescut bàsicament en xarxes digitals, per la qual cosa tornen a ser tres forces –populars, Vox i Alvise– a disputar-se l’espai. Aquesta divisió té costos electorals, per ineficàcia, a l’assignar escons provincials. Ja es veurà si és un experiment com el de Ruiz Mateos, que es va estrenar en unes europees i no va tenir continuïtat, o com Podem, que es va consolidar fins a arribar al Govern.De manera que Espanya segueix dividida en dos blocs gairebé iguals si se sumen les tres dretes (quaranta-vuit per cent) i si a les esquerres (PSOE, Sumar i Podem), que arriben fins a trenta-vuit, se’ls afegeixen els nacionalistes, malgrat que també fragmentats i en descens en alguns casos. Bildu va guanyar el PNB al País Basc, amb els socialistes com a segona força. I Puigdemont va obtenir un únic eurodiputat, quan aspirava a dos o tres, i amb el Partit Socialista a Catalunya doblant el percentatge del segon, que va resultar ser Esquerra Republicana. Yolanda Díaz i Puigdemont, a la baixa.Però eren eleccions europees i el Partit Popular va guanyar en el seu conjunt, per la qual cosa Ursula von der Leyen renovarà probablement el càrrec de presidenta de la Comissió en aliança amb els socialdemòcrates –els vint eurodiputats de Sánchez són de gran valor– més els liberals de Renew. Sumen 409 dels 720 escons. L’extrema dreta es va disparar en diversos països com Alemanya, Àustria, França i Itàlia, però no podrà forçar una aliança amb el Partit Popular Europeu. El risc era altíssim i prossegueix, però a cinc anys vista.No obstant, la supernotícia del diumenge 9 de juny no va ser a Madrid, ni a Brussel·les, sinó a París. En una maniobra desesperada, el president Emmanuel Macron va convocar eleccions legislatives, a dos voltes, davant l’ascens de la ultradreta. I De Croo, primer ministre belga –allà coincidien eleccions federals i regionals– va presentar la dimissió.És a dir: estiu electoral després d’una primavera de campanyes. Ja s’havia avançat el primer ministre britànic, Rishi Sunak, convocant el 4 de juliol, en un intent al límit de salvar de la catàstrofe els conservadors; afegeixin, doncs, per aquestes dates, eleccions franceses. De moment. Fins a en vuit països de la Unió va explosionar la ultradreta. I podria anar a més.