Unitat exemplar portuguesa i picabaralla espanyola

Els destacats periodistes assistents a Las Palmas de Gran Canària a l’Assemblea de l’Aliança Informativa Llatinoamericana no paraven de mostrar la seua sorpresa per l’agressivitat que domina el Parlament espanyol. Ses senyories no només ofereixen un penós espectacle nacional, sinó a tot el món hispà, erosionant el prestigi d’un país referent amb una Transició exemplar de la qual abominen nombrosos dirigents; de tots els partits, per cert. “Aquesta sessió que li van muntar a Pedro Sánchez i les reaccions d’ell i els seus ministres són increïbles”, destacava el popular presentador i directiu Juan Roberto Vargas, de Caracol TV, qui tem que aquesta llei contra les fake news que promourà el president espanyol s’encomani a Colòmbia.Enmig d’aquests excessos dialèctics, Portugal ofereix un espectacle ben diferent: l’exprimer ministre António Costa, socialdemòcrata, opta al lloc de president del Consell Europeu amb el suport sense fissures del seu successor, Luís Montenegro, del partit rival. I rep l’empenta del president de la República, Rebelo de Sousa, de la dreta tradicional. Admirable. Determinant això perquè un país petit, d’onze milions d’habitants, tingui un socialista, António Guterres, a la secretaria general de les Nacions Unides, com va tenir Durão Barroso, de dretes, en la presidència de la Comissió Europea. Aquesta escena d’unitat seria avui impossible a Espanya. Cert és que el president Zapatero va donar suport al fet que Rodrigo Rato arribés a la gerència del Fons Monetari Internacional. Espanya ho va aconseguir, encara que Rato, als tres anys, va tenir altres urgències i va abandonar el lloc, malversant l’esforç comú. “Tenia pressa per guanyar tants diners com els amics que ell des del Govern Aznar va col·locar”, afirma un analista econòmic –per exemple, César Alierta a Telefónica, o Paco González a Argentaria, i després BBVA– però va tenir tant afany en això que va acabar a la presó.D’altra banda, a Catalunya segueix el culebrot de mai acabar. Miquel Roca Junyent, pare de la Constitució, creu que molt difícilment s’evitaran noves eleccions a l’octubre, per a desesperació de la ciutadania i amb el govern en funcions a la Generalitat; govern, per dir alguna cosa. Assistia Roca a un acte d’homenatge a la periodista Victoria Prego, organitzat per l’Associació de la Premsa de Madrid. Allà hi havia també Felipe González que es va referir a l’“autoamnistia” catalana, que aquell dia entrava en vigor, i que queda ara en mans dels jutges. A saber com s’aplica. De moment, allargant temps. Però es presagia una batalla campal que ja ha començat a les Fiscalies amb un to agre de xoc frontal i mal pronòstic. “És reflex de la batalla del Govern contra l’Estat”, assegura un destacat jurista d’una empresa capdavantera d’IBEX. Mal assumpte. Com també allarga terminis el nou president del Parlament, Josep Rull, acabat d’indultar, per donar temps perquè torni amnistiat l’expresident escapat, Carles Puigdemont.Dies després del 9 de juny, en el recompte de danys radiografiats a les urnes europees, s’adverteix que als principals països, on la ultradreta va avançar –Alemanya, França, Itàlia, Espanya i Polònia– ho va fer impulsada pel vot jove. Inquietant. Es va crear aquesta Europa unida de què gaudim com a antídot de noves guerres mundials, com les dels anys 1914 i 1940. Però no s’ha sabut explicar bé a les noves generacions que, com diu Josep Borrell, “l’estat més comú de la vida de la humanitat no és la pau, sinó la violència”. La ignorància històrica pot tenir costos lamentables.