Giorgia Meloni esperava més de Vox

La premsa italiana es rendia davant l’exhibició futbolística d’Espanya, mentre la seua “primer ministre” Giorgia Meloni continuava molt molesta amb els seus col·legues de la Unió Europea perquè no la van tenir en compte a l’hora de repartir càrrecs comunitaris rellevants. Sí, hem escrit “primer ministre” perquè aquest és el tractament que ella exigeix. En un comunicat oficial a tots els ministeris ho expressa clarament: “L’appellativo è Il Signor Presidente del Consiglio dei Ministri, Onorèvole Giorgia Meloni.” Com deu haver rigut aquesta senyora amb allò de “tots, totes, totis”.En un recent treball de final de màster de l’alumna de Next Educació Federica Di Pietro s’adverteix de dos elements que tenen similitud: “Mussolini va creure que amb Franco al poder, i en agraïment a l’ajuda prestada a la guerra civil, Espanya es convertiria en satèl·lit d’Itàlia. I en poc temps, sense saber per què, va comprovar que estava equivocat.” La raó es va conèixer anys després: un grup d’oficials de l’Armada, comandats pel que arribaria a almirall i a president del Govern espanyol, Luis Carrero Blanco, va redactar un informe advertint, ja el 1941, que Hitler i Mussolini perdrien la Segona Guerra Mundial. Itàlia, ciao, i Carrero Blanco va passar a ser imprescindible per al dictador.El segon element aportat en l’anàlisi parla també d’una decepció: la que va sentir el primer ministre Giorgia Meloni al comprovar el resultat electoral de Vox a les eleccions europees. No se sap si la Meloni vol Vox com a satèl·lit, però sí com un aliat potent per imposar criteris propis a les institucions europees. Els seus excel·lents resultats a Itàlia necessiten col·laboració. Sola no pot.Vox va avançar significativament a les urnes el 9 de juny, passant de tres a sis eurodiputats, però una altra força d’extrema dreta, S’ha Acabat la Festa, va irrompre amb tres actes, limitant el seu creixement. La cara d’Abascal aquella nit reflectia aquesta decepció.Més enllà d’aquesta situació electoral i de les expectatives generades, la qüestió de fons és la que planteja a El País l’escriptor Ignacio Peyró, actual director de l’Institut Cervantes a Roma: “Vox ha durat més del que ningú esperava.” Suggereix que els fundadors de Vox van concedir importància a dotar-se d’un substrat teòric, mentre que el Partit Popular no té un centre d’estudis que li subministri munició ideològica, més enllà de la FAES de José María Aznar. FAES i el PP coincideixen algunes vegades, però han passat per temporades de distanciament.Les set eleccions celebrades a Espanya l’últim any –des de les municipals i autonòmiques a les europees, passant per generals, gallegues, basques i catalanes– han demostrat que el PP ha estat capaç d’absorbir Ciutadans fins a esborrar-lo. Però no de guanyar terreny a Vox, i el necessitarà per governar, tret de majoria absoluta, avui imprevista.Especialment dolorós va ser per a Núñez Feijóo l’episodi valencià, amb un pacte precipitat i no comunicat per la seua organització regional amb Vox abans de les generals que Pedro Sánchez havia convocat per al 23 de juliol. “Allà vam perdre la possibilitat de governar Espanya en aquell moment”, va confiar Núñez Feijóo al seu cercle íntim. Perquè, a més, quan Vox pacta, situa els seus personatges més estrambòtics al lloc més visible, amb la qual cosa foragita el votant centrista del PP. Vegin la setmana passada al Parlament balear, en què el seu president va estripar fotografies de dones afusellades pels franquistes. Entre això i el turista Milei hi ha combustible per a estona.