El futbol alleuja el conflicte nacional

Encara rai que la selecció espanyola de futbol va guanyar Alemanya i aquesta merescuda victòria, amb gol acrobàtic de Mikel Merino, va aplicar sobre el país un pedaç Sor Virginia, d’aquells que alleugen el dolor lumbar. Malgrat el pacte Partit Popular-PSOE per a un nou Consell General del Poder Judicial, que semblava inaugurar una nova època malgrat que amb cinc anys de retard, ja hi tornàvem a ser. Va ser un miratge de curta durada. Un pacte puntual forçat per la Unió Europea, que va rebutjar Vox per la dreta del Partit Popular, i pel soci Sumar, i altres, per l’esquerra del PSOE. Al marge d’aquest pacte i dels seus efectes, tan limitats tot i que benvinguts, l’enfrontament entre una part radicalitzada de la Justícia i el Govern central continua. L’aplicació de la llei d’amnistia als implicats en el procés d’independència catalana o la resistència a suprimir el delicte de malversació econòmica per mantenir imputat Puigdemont són només capítols d’aquesta pugna. L’episodi de l’assetjament judicial i mediàtic de Begoña Gómez, esposa del president Pedro Sánchez, n’és un altre. I tothom sap que quan alguna d’aquestes telenovel·les s’esgotin, perquè no donen per a més, se n’obriran immediatament d’altres, “perquè no decaigui”, com diuen els flamencs.Per sort, Espanya va. Va a la seua bola, perquè si els empresaris i la societat civil depenguessin dels poders públics per moure’s, ja hauríem embarrancat. Tot i que dolgui als malastrucs i catastrofistes radiofònics i digitals, principalment, les xifres de la macroeconomia progressen i alguns organismes solvents, des del Fons Monetari Internacional al Banc d’Espanya, revisen les seues previsions, millorant-les lleugerament.Això no treu que les preocupacions ciutadanes –de les quals s’haurien d’ocupar els mitjans radicalitzats i els altres, que poc les atenen– siguin al carrer. Un exemple: a Torre Pacheco (Múrcia) acaba de celebrar-se la primera Setmana Internacional del Meló. Sona mig de broma i es pot confondre amb una festa social, com era abans. Però resulta que s’hi han citat agrònoms, biòlegs, empresaris agrícoles, cases de llavors principalment holandeses i líders del món agrícola, com Manuel Pimentel, autor del llibre La revenja del camp. Pimentel, el ministre que es va atrevir a dimitir al president Aznar per la Guerra de l’Iraq –l’únic, juntament amb el diputat Luis Acín, d’Osca– és un referent nacional per a agricultors i ramaders. Enginyer agrònom, propietari de finques, editor i escriptor, és fonamentalment un humanista preocupat per la deriva del planeta cap a un món dominat per l’escassetat d’aliments. “A Espanya cal regar més hectàrees, produir més aliments i, de passada, amb més respecte envers els agricultors”, va dir als murcians allà reunits. A Pimentel li preocupa que Europa vulgui tenir menys bestiar, com acaba de demostrar Dinamarca amb una llei que encara ho posa més difícil a la gent que treballa en el món rural. “Es legisla des del desconeixement i des de la desconfiança”, va ressaltar en el seu combat contra l’excés de burocràcia que pretén convertir cada explotació agrària o ramadera en una gestoria. En un col·loqui hores abans, l’enginyer i consultor David del Pino va advertir que com a “conseqüència dels conflictes ecològics, polítics i mediàtics, tant el mar Menor com Doñana són les zones més hiperregulades d’Espanya”. Interessant. Però l’esbroncada nacional va per altres camins. És l’Espanya inflamada davant l’Espanya real que treballa i aporta riquesa.