Abascal atansa més Feijóo a la Moncloa

Encara que el CIS de Tezanos proclami que el PSOE està dos punts per sobre del Partit Popular en intenció de vot, qualsevol càrrec del Govern central, en privat, admet les dificultats previsibles de Pedro Sánchez per renovar el seu mandat. Sumar, soci de coalició, està en hores baixes, castigat a més per l’escissió de Podem, o “Pudimos”, com es denomina amb sorna les restes del partit de Pablo Iglesias. I els imprescindibles nacionalistes catalans van, com sempre, a la seua, que pot coincidir, o no, amb un govern progressista. Per més que Sánchez hagi assumit un desgast important al sud d’Espanya amb la seua iniciativa de Llei d’Amnistia i altres associades a l’operació de pacificació catalana, no té cap garantia de correspondència. Els generadors de desinformació juguen a més en contra seua. Un exemple: a Andalusia s’ha assentat l’espècie que “a Catalunya li paga Sánchez les dos plantes dessaladores d’aigua, però les cobra als andalusos”. Literalment fals: el tracte és el mateix, però cala la desinformació i el Govern espanyol no la combat. Com gairebé sempre.En aquestes estàvem quan el líder de Vox, Santiago Abascal, preocupat pel seu estancament i les desercions, va anunciar la retirada dels governs autonòmics. “És per una qüestió insolidària amb els menors emigrants no acompanyats i a més amb les Canàries, que és territori espanyol”, raona l’alcalde de Madrid, Martínez-Almeida. Però Abascal va donar l’ordre i es va produir la desbandada entre els seus dotze consellers en cinc autonomies. Uns van sortir, d’altres van ser cessats per si es volien quedar, com va decidir el president popular valencià, Carlos Mazón, i dos continuen: el de Castella i Lleó, que era independent, i l’extremeny, “perquè no té on anar per guanyar tres mil euros, ja que no és ni diputat”, aclareixen els socialistes des de Càceres.Abascal, a més, surt dels governs autonòmics –no demana el mateix als regidors dels 140 municipis en els quals participa amb el PP, no fos que es desintegrés el seu partit– mentre reforça la seua aliança internacional amb l’hongarès Viktor Orbán, el més prorús dels dirigents comunitaris. Orbán, tot just arribar a la presidència europea de torn, ha visitat Putin, Trump i Xi Jinping per a decepció de la Unió. Adeu a la bonica aliança amb Giorgia Meloni, decebuda perquè esperava un millor resultat de Vox a les europees, i que no vol ser un satèl·lit de Putin a Occident, paper que assumeix amb gust el seu compatriota Salvini.Feijóo, sense fer res, s’ha tret de sobre una part de Vox, encara que aspiri a rebre el seu suport des de fora. I Abascal, fan de la motoserra de Milei i cada vegada més integrat a la plataforma prorussa, pesava massa. Fora llast. Sánchez, en la mateixa jugada, perd arguments per dir als moderats del PP que no es pot votar un Feijóo encadenat a Vox, argument mobilitzador a favor de l’esquerra i afavoridor de l’abstenció. Quan Feijóo confessa en privat que va començar a allunyar-se de la Moncloa quan el valencià Mazón, sense avisar, es va aliar amb Vox, encerta. Encara que la politòloga Cristina Monge afirma que Sánchez va començar a ressorgir al perdre el seu cara a cara televisiu amb Feijóo. Va mobilitzar els que no volien veure’l perdre a les urnes. I a sobre el líder popular no va comparèixer en el debat a quatre. Errors passats, però empenta d’Abascal ara.