Sánchez amb salvavides econòmic i Kamala nadant

Que l’economia espanyola va bé –encara que emmascari una injusta desigualtat, a mitigar d’urgència– ho proven dos arguments rotunds: xifres d’atur baixant sense parar i expectatives de creixement esperançadores. I a més ho ratifica que l’oposició no pregunti al Congrés al ministre d’Economia. Es queixa Carlos Cuerpo que l’ignorin parlamentàriament, com li passa a la ministra Elma Saiz, d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions. Ningú no pregunta per no ser aclaparat per xifres positives; i així contribueixen que quedi sota mínims informatius que l’ocupació està en els índexs d’abans de la crisi del 2008; o que el 60% dels immigrants menors, ara ja entre 18 i 35 anys i després de la seua formació en oficis, estiguin cotitzant a la Seguretat Social. Males notícies per a programadors del catastrofisme argumental, com a palanca per fer fora Pedro Sánchez.“Abans Sánchez tenia el salvavides de la política exterior, però ara suma el flotador de l’economia, perquè sense ell, i amb aquest panorama polític, ja estaria fora de la Moncloa”, escriu el solvent periodista Mariano Guindal a La Vanguardia. Exacte. La societat i l’economia van bé, però la política cada vegada resulta més decebedora i ridícula. No arribar a un acord sobre el repartiment per autonomies dels menors immigrants és un espectacle insolidari que deixa el Govern de les Canàries inerme davant de l’onada de cayucos. Veure votar al Congrés contra una sortida al problema, o contra els Pressupostos, al trio parlamentari Vox-PP-Puigdemont, esgarrifa. Tenen motivacions diferents, però van junts. No ha d’estranyar que a les enquestes, malgrat tot, Sánchez resisteixi, Núñez Feijóo flaquegi i Yolanda Díaz s’enfonsi.L’oposició necessita més sentit d’Estat i més paciència. Sánchez caurà perquè no arribarà a 176 diputats, per ser investit de nou. El PSOE aguanta en enquestes perquè fagocita Sumar i després de les eleccions generals abandonarà el poder. Eleccions que Núñez Feijóo anhela ja, però la bona marxa de l’economia les allunya fins al terme de la legislatura. És la realitat d’Espanya: societat i economia van bé i la política no acompanya.Mentrestant, els espanyols i la resta del món vivim apassionadament la “gran pel·lícula americana” que arrasa en audiències: en només un mes assistim al desastre de Biden en el debat contra Trump; a l’atemptat contra l’expresident republicà, que es va salvar la vida, però va morir un col·laborador seu que era darrere; al ressorgiment del volcà Kamala Harris, finalment beneïda per Obama (Clinton ja ho havia fet abans) i l’expectativa que no serà un passeig electoral de l’empresari i polític tantes vegades condemnat per delictes econòmics, sexuals i d’altres. Segurament acabarà guanyant, però els seus guionistes de discursos, que ho centraven tot en injuriar el vell Biden per la seua edat, es troben ara davant una candidata vint anys més jove que el seu patrocinat. I a més amb discurs: “Com a fiscal general de Califòrnia em vaig enfrontar a defraudadors, abusadors i delinqüents de tot tipus, així que identifico bé quin tipus de personatge és Donald Trump”, va disparar en el seu primer discurs.Però Trump es reforça també amb el candidat a vicepresident J.D. Vance, que ve dels Apalatxes i del cinturó d’òxid d’Ohio. Coneix bé la indignació de la classe obrera pobra blanca i ha arribat per provar d’assegurar dotze anys de trumpisme: els quatre de Donald i els vuit següents que es reserva per a ell. S’asseguin que la “gran pel·lícula” d’aventures i drama ja ha començat.