Aquest estiu ha canviat els personatges polítics

Des d’aquell agost del 1990 en què Saddam Hussein va envair Kuwait, mai un estiu havia estat tan profundament transformador de personatges i situacions. La llista és interminable: Donald Trump, Kamala Harris, Biden, Zelenski, Putin, Maduro, Macron, Giorgia Meloni.. i fins i tot Puigdemont.Comencem per aquí: l’expresident català escapat a Brussel·les (dos vegades, de moment) va entrar a l’estiu com a polític i surt, segons definició de l’influent diari italià Corriere della sera, com un traçut il·lusionista. O sigui, un mag de l’espectacle. La seua última fuga, davant de la mirada (amb els ulls tancats) de la policia autonòmica catalana, la dirigia, segons s’aprecia en l’enregistrament, l’advocat Gonzalo Boye. És un xilè que va passar tres anys a la presó per col·laborar amb l’organització terrorista ETA i actual defensor de narcotraficants gallecs. Quina pena que no tinguem amb nosaltres Manuel Vázquez Montalbán perquè el seu detectiu, Pepe Carvalho, hagués esmenat la plana a policies i agents secrets davant d’una atzagaiada tan gran.Però fixin-se en Donald Trump, que va començar l’estiu com a favorit en les eleccions americanes del 5 de novembre i està lluitant els vots molt amoïnat davant de l’ascens de Kamala Harris, una candidata revelació que ha decidit “fer de dona i no d’home”, com va ser l’opció de la seua antecessora Hillary Clinton. Es recreava dient vell a Biden i ara li treu vint anys a la seua contrincant.O Zelenski, que intuint que el final de la guerra ja no pot estar gaire lluny, es va decidir a passar d’envaït a invasor i va enviar unes columnes de soldats a prendre la província russa de Kursk. Durarà el que duri, però va canviar el seu rol. I també el de Putin, que va començar exhibint la seua arrogància habitual i surt de l’estiu humiliat perquè el seu poderós exèrcit deixa buits immensos pels quals es cola amb facilitat l’enemic.L’estiu ha servit també per ressuscitar, en part, el president francès Macron, atropellat a les urnes europees per l’extrema dreta de Le Pen, el 9 de juny, però amb opcions ara de formar govern per la reacció antifeixista dels francesos. Macron cavalca ufà sobre l’èxit de l’organització dels Jocs Olímpics a París, mèrit sobretot de la seua alcaldessa, l’espanyola Anne Hidalgo. Com Giorgia Meloni, primera ministra disgustada per l’aïllament que li apliquen a la Unió Europea, però orgullosa de les quaranta medalles olímpiques dels atletes italians.I què dir de Maduro, el dictador veneçolà, d’abans i d’ara. La diferència és que el seu aïllament internacional s’ha disparat perquè ningú no creu que guanyés les eleccions. Només va amagar les actes i va augmentar la repressió. Atès que gairebé tota família gallega té un familiar a Veneçuela, o a l’Argentina, el que expliquen és que els seus pròxims no s’atreveixen ara a escriure whatsapps, ni a referir-se per telèfon a l’espiral repressiva que els fueteja. Veneçuela surt encara més atemorida de les eleccions. Els Estats Units ofereixen a Maduro amnistia a canvi que deixi el poder, però ni ell ni els seus generals, ben greixats pels diners del narcotràfic, ho accepten.Mentrestant a Espanya, Pedro Sánchez pateix per asserenar el malestar autonòmic pel nou pacte amb Esquerra Republicana, que ha permès que el socialista Salvador Illa sigui president de la Generalitat. Per fi els catalans tindran un govern, suposadament, eficaç, i no una opereta com amb Puigdemont i amb Torra. Difícil tasca. Per cert, se sap res de Zapatero?