L’emigració naufraga entre govern i oposició

Potser un dels viatges més importants de Pedro Sánchez en els últims mesos ha estat el que l’ha portat al Senegal, Mauritània i Gàmbia. Seguint el guió europeu sobre fluxos migratoris descontrolats, com el que ofega les Canàries, Ceuta i Melilla, el president busca acords per a una emigració ordenada i circular a canvi de controlar sortides il·legals des d’aquests països. Quantitativament potser no és gaire rellevant al principi, però aquest és amb claredat un dels camins per enfrontar el problema.L’oposició ha reaccionat tan alterada que fins i tot podria interpretar-se com un indici d’encert en la iniciativa presidencial. Han sonat trompetes, tambors i paraules grosses, amb tornades dels cors clamant per deportacions massives i altres mesures dràstiques. Cap proposta alternativa fins al moment. I agraïts que algun dirigent de Vox no hagi repetit que cal enviar l’Armada a parar els cayucos d’emigrants. Això ja es va dir i els militars van desautoritzar l’ocurrència.Mentre la política va per allà, sense indici d’acord entre partits, l’economia reclama mà d’obra. No hi ha hagut aquest estiu dinars o sopars amb empresaris presents sense laments sobre la falta de treballadors. De qualsevol sector i especialitat: mecànics, soldadors, torners, fusters, electricistes, camioners, paletes, veremadors, ramaders, cambrers, cuiners i, per descomptat, metges, infermeres i fisioterapeutes. La llista és inacabable. La distància entre el que reclama l’empresa i les posicions de la dreta contra qualsevol iniciativa de sortida s’engrandeix. És difícil creure que no se n’adonin. “Hi ha empresaris que estan a prop de perdre la viabilitat de les seues empreses si no troben treballadors”, explica José Ignacio Mora, director de Sercobe, una potent associació de fabricants i exportadors de maquinària.“Cal formar especialistes en origen enviant-hi professors i que vinguin amb un contracte de feina en condicions”, proposa Sercobe. Val per a altres sectors.En un país amb 2.660.500 aturats és absurd que no es trobi personal. “És que la gent no vol treballar”, protesten alguns ocupadors. Altres opinions són més càustiques com les que critiquen que “els ajuts de protecció social són tan alts, que et diuen que no els val la pena canviar-los pels salaris que els ofereixen”. Els sindicats i Yolanda Díaz no en parlen. Després hi ha la picardia i el frau. Quan s’ha treballat un temps i es té dret a ajuda per atur, hi ha persones que es planten davant l’empresari i li proposen d’anar-se’n “si m’arreglen l’atur”. És a dir, simular acomiadament tornant per sota mà la indemnització, o fins i tot repartint-la. Hi ha algun estudi sobre quants casos es produeixen mensualment de desercions pactades amb greu sagnia per a la Seguretat Social? Convindria difondre aquestes dades estimatives.Agreugen el problema els errors de planificació i els embussos administratius amb burocràcia asfixiant. A Catalunya més de trenta mil joves no començaran el curs de Formació Professional per falta de places. A Madrid, el curs passat van ser més de cinquanta mil. Felicitats als dos governs autonòmics. Podríem sumar a aquestes espifiades, la lentitud exasperant en la convalidació de títols de professionals obtinguts en altres països amb solvència educativa. Cal agilitzar aquests embuts i revisar si existeixen col·legis professionals que ho dificulten. És un conjunt d’elements, però segur que amb transparència, voluntat política i sentit d’Estat dels qui l’haurien d’exhibir, seríem capaços d’afrontar el problema.