Maduro no madura ni amb Nadal a l’octubre

L’art exhibit pels grans partits espanyols, PP i PSOE, per no assolir acords en res, inclòs allò en el qual coincideixen, és molt meritori. De polarització n’hi ha a tot arreu, però el cas espanyol és l’estadi suprem de la negació de l’evidència.

Posem que toca parlar de Nicolás Maduro, el dictador veneçolà. Hi ha algun dubte que l’oposició va guanyar àmpliament les últimes eleccions? Existeix alguna notícia diferent que l’única resposta del poder ha estat incrementar la repressió i amagar actes electorals? Hi ha algun dirigent internacional rellevant que hagi visitat Caracas per felicitar en públic Maduro per la seua victòria electoral? Allà va estar Juan Carlos Monedero, fundador de Podem, col·laborador del règim. Maduro el va exhibir a la ràdio i la televisió com a prova del suport exterior. Una potència, sens dubte. Esclar que sempre hi són Rússia i la Xina, perquè Veneçuela és la reserva petrolífera més gran del món. Però des dels Estats Units fins a la Unió Europea, passant pels grans de la regió –Brasil, Colòmbia i Mèxic–, li reclamen transparència i acatament de les urnes. Ni ho accepta, ni ho acceptarà. Maduro no madura; només vol durar. El candidat opositor, Edmundo González Urrutia, es va amagar per no ser detingut sota acusació “de donar informació sobre resultats electorals”. Quin delicte. Inquietant tot perquè els vídeos que circulen sobre abusos i tortures a detinguts després de les eleccions són estremidors.Per a més ridícul, l’única mesura triomfal que se li ha ocorregut a Maduro és avançar el Nadal a l’u d’octubre. Prenguin nota al Vaticà i rectifiquin els calendaris religiosos a les parròquies de tot el món: el decret bolivarià situa el naixement del Nen Jesús gairebé tres mesos abans del que s’estableix a l’Evangeli. És una excusa per repartir massivament bosses de menjar a veure si així s’apaivaga la ira ciutadana pel robatori electoral.Doncs estant tot això ben clar i amb les forces democràtiques de tot el món alineades en la condemna del règim, socialistes i populars espanyols són capaços de referir-se al que succeeix a Veneçuela com si estiguessin en bàndols enfrontats. I estan en el mateix, encara que els pesi. Cert que hi ha un factor cridaner: l’acció per lliure de Zapatero, no sempre entesa i mai explicada. Un dirigent socialista li va preguntar directament el perquè de tant viatge i mediació amb Veneçuela –és veritat que es van aconseguir algunes excarceracions– i Zapatero va respondre: “M’ho van demanar els americans.” La seua relació amb el que va ser secretari d’Obama per a l’Amèrica Llatina és coneguda.Diumenge passat a la tarda, Edmundo González Urrutia, va aterrar a Madrid. El Govern espanyol li concedeix asil polític per protegir-lo. Algunes informacions asseguren que Zapatero va tenir un paper rellevant en l’acord per treure del país el candidat electe, encara que no reconegut.Si ni tan sols en això de Veneçuela PP i PSOE no coincideixen, com es posaran d’acord en el nomenament del Governador del Banc d’Espanya? José Luis Escrivá, l’elegit per Pedro Sánchez, abans que ministre, va ser president de l’AIREF, organisme que controla l’activitat de l’Estat, nomenat allà per un govern del PP. Sánchez li va encarregar controlar la Seguretat Social perquè no volia deixar la caixa a Podem. Ara va al Banc d’Espanya. Professional molt solvent, sens dubte. Però si entre el ministeri i el Banc hagués existit un descans estètic, hauria estat millor. O no?