Cal comptar amb la gent gran

Encara que faci mal a alguns malastrucs, Espanya no va tan malament com ens diuen. Al contrari. Les revisions dels pronòstics sobre creixement estan a l’alça i milloren els de països de l’entorn. Però reconegut això, diguem que podríem anar força millor, si ens enfoquéssim a reduir la desigualtat i si podéssim la burocràcia excessiva que ofega projectes i la demanda de subvencions o ajuts.

Estem entre els països que tornen més fons a Europa; no els consumim perquè el bosc jurídic espanyol –estatal i autonòmic–, sumat a l’europeu, ho fa intransitable. S’assegura que el ministre Escrivá s’havia proposat desbrossar el camí, però no li va donar temps a liquidar-lo al ser cridat a presidir el Banc d’Espanya. Esperem que el propòsit perduri. Espanya no va tan malament, però aniríem millor si atenguéssim degudament la gent gran. Un país que jubila anticipadament l’experiència, en gairebé tots els sectors, malgasta un potencial extraordinari. Tenim una borsa de coneixement que no s’aprofita. La contradicció és clara: d’una banda es retarda l’edat de jubilació però de l’altra s’aplica l’edatisme i no es contracta persones grans, que queden descartades en la selecció per la seua data de naixement. Això ha estat reiteradament denunciat en la VII Trobada d’Economia Sènior organitzada per CaixaBank. Aniríem millor amb la prolongació de l’edat de jubilació però facilitant l’ocupabilitat. Millor per a les persones, per a la Seguretat Social i per a la salut en general del país. Hi ha molta solitud, massa ansietat i depressions darrere d’aquesta realitat. Laura Rosillo, veterana intervinent, va defensar amb èmfasi l’ocupabilitat dels grans argumentant que “som article de luxe. Per la nostra experiència i per ganes de participar en el món laboral”. En l’encontre va intervenir la ministra Elma Sainz, d’Inclusió, Seguretat Social i Immigració. Després de defensar l’últim acord en pensions amb sindicats i patronal com una manera de combatre l’edatisme, va declarar: “La solidaritat és el far que guia les nostres polítiques per combinar la incorporació de nou talent i no perdre aquest talent sènior.” Sobre la inclusió de joves immigrants, va recordar que un 60 per cent dels menors no acompanyats i joves extutelats de 16 a 22 anys, una vegada formats i legalitzats, treballen i cotitzen. Més del 13 per cent dels ingressos de la Seguretat Social és generat per treballadors d’una altra nacionalitat. Aquestes dades desmunten argumentacions que situen l’emigració en el seu punt de mira. Sorprèn que amb prou feines es difonguin i que la ministra no rebi preguntes en aquest sentit en les sessions parlamentàries de control de Govern, potser en línia amb la queixa del ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, al qual mai no es convoca. En cas de continuar així, potser caldrà deduir que aquells ministeris que reben menys interpel·lacions són els que presenten resultats més brillants de gestió. En qualsevol cas, aniríem bastant millor si els grans partits fossin capaços d’assolir acords. L’aprovació per unanimitat de la Llei de l’ELA al Congrés no hauria de ser un assoliment aïllat. Veurem què ens ofereix la tardor però sembla que la cançó que “aquesta legislatura s’acaba” i que “Sánchez ja no pot aguantar més”, no pot ser l’únic himne que entoni l’oposició. Hi ha algun indici que el president s’apresta a remodelar el Govern i que provarà d’esgotar la legislatura, fins i tot prorrogant pressupostos. Si pot. S’admeten apostes.