A Espanya hi ha un atac polític cada deu minuts

L’ambaixador a Madrid d’un país membre de la Unió Europea se sincera en privat: “Espanya és un gran país; però la pitjor part és que es produeix un atac polític cada deu minuts.” Quina pena. No sembla que siguin conscients els polítics espanyols del dany reputacional que infringeixen al prestigi que podríem tenir. Admirada per tantes coses i per tants ciutadans rellevants i singulars, en la cultura, l’empresa, la medicina, la ciència, l’enginyeria o l’esport, Espanya té la desgràcia d’estar submergida en un microclima polític que en desmereix la brillantor. Caldrà viure sempre amb aquesta creu? És probable. Unamuno estava convençut que “l’enveja és mil vegades més terrible que la gana, perquè és gana espiritual”. Havia llegit Aristòtil, que definia l’enveja com “el dolor ocasionat per la bona fortuna dels altres”. Ocupar la presidència del govern, d’una comunitat, o una alcaldia, per exemple, genera dolor aliè. I aquest dolor s’expressa en forma de reaccions agressives dels qui pretenen aquests llocs –que no és només un, sinó bastants– que no poden assolir-los de forma immediata. Si combinem aquests “atacs polítics cada deu minuts” i l’enveja com a motor d’aquesta agressivitat, conclourem que la paciència és virtut escassa en aquests indrets. Ningú no vol esperar el seu torn.Posem que parlem de la presidència del Govern central. Malament ho hauria de fer Alberto Núñez-Feijóo per no acabar a la Moncloa. Escoltar el savi Jaime de Miquel, excel·lent analista demoscòpic, és confirmar que li resultarà molt difícil, o més aviat impossible, a Pedro Sánchez revalidar una majoria parlamentària com l’actual. El PSOE, més o menys, es manté en intenció de vot, però a costa de devorar el seu soci principal, Sumar. Si avui es repetissin eleccions, fins i tot amb els socialistes en 120 diputats, només podrien comptar amb una quinzena escassa de diputats de Sumar quan en l’última elecció, amb Podem, va arribar a 35. Si arribar als 176 per a la investidura va ser una prestidigitació, la pròxima vegada, tret de miracles, la gesta sembla inabastable. Ja no hi ha més conills al barret de copa.Si això és així –part del Govern de l’Estat fa la sensació de treballar amb mentalitat de temps de descompte– caldria pregar a l’oposició una mica de paciència i menys crispació. Tot arribarà. Especular que si falten tres mesos, perquè serà impossible tirar endavant Pressupostos per al 2025, o un any i mig escàs perquè es poden prorrogar una vegada però no convé més, és absurd. Pedro Sánchez, no ho oblidem, sempre ha fet amb força d’èxit el més difícil: recuperar la direcció del partit després de la seua defenestració; guanyar una moció de censura a Mariano Rajoy per la qual ningú no apostava; guanyar diverses vegades les eleccions i fins i tot governar quan el juliol del 2023 no va ser el partit més votat. Si ha estat capaç de tot això, resistir és el més fàcil i el que millor li prova.Encara que demonitzat pels seus oponents i fustigat pels mitjans de comunicació adversos, alguna ment preclara del Partit Popular admet en privat que “és un polític diabòlic però amb una capacitat temible de fer política i de descol·locar l’oponent”. L’autor d’aquesta frase, que va col·laborar amb Fraga i amb Aznar, estima que anunciar gairebé setmanalment la seua caiguda immediata és un bumerang contra el PP. Transmetre ansietat per arribar al poder no genera vots. Paciència. El que hagi d’arribar, arribarà.