La societat civil no perdonarà tanta falta de consens

Vagis per on vagis a Espanya, tant hi fa la província, ciutat, poble o el sector econòmic o professional amb què et reuneixis, sempre aflora la mateixa petició amb paraules relativament idèntiques: “que els polítics es posin d’acord en això” o “això seria ben fàcil d’arreglar si no fos per la política”.

Per referir-me només a les últimes setmanes, a Saragossa vaig escoltar els auditors de comptes de l’ICAC pendents de la urgent aprovació al Congrés de la transposició de la directiva d’informació corporativa sobre sostenibilitat, aplicable a les grans empreses; abans, a l’organització d’Esmontañas, a A Pobra de Trives, reclamant l’estatut dels petits municipis que mai no arriba; poden perdre’s els centres de 24 hores contra la violència sexual perquè s’acaba el termini; i també vam escoltar alguns alcaldes inquiets al no arribar a temps a les reformes que exigeix la Comissió Europea per tenir dret a determinats ajuts. Que no s’assoleixin perquè hi ha hagut entossudiment d’uns, d’altres, o de tots alhora, és de jutjat de guàrdia.Si es perden ingents quantitats de diners europeus per falta de consens, és molt probable que la societat civil no perdoni tanta falta de responsabilitat i de sentit d’estat. El “que se’n vagin” (tots) del principi de la nova política pot reaparèixer, però aquesta vegada en boca de gent que mouen menys motius ideològics i més indignació davant del penós exercici del poder per part dels qui van ser elegits.La crispació tan profunda que s’aprecia en la política –i que només desapareix al tractar assumptes com la recuperació de l’Espanya Rural, o quan es tracta de donar suport a col·lectius damnificats per una malaltia, com en el cas de l’ELA– ens porta a preguntar-nos si aquest serà el to permanent que haurem de suportar fins al final de la legislatura. Felipe González i Mariano Rajoy, en la recent trobada de La Toxa, van advocar pel diàleg, alhora que defensaven el bipartidisme. Cert és que “els partits de la nova política van durar una estona”, com va ironitzar González. Però que els dirigents d’aquests partits –Ciutadans i Podem– fossin capaços de construir-los primer, i d’enderrocar-los després, no explica més que les seues pròpies limitacions i ambicions desmesurades. Si diversos milions de persones a Espanya van votar aquestes forces emergents és perquè hi havia descontentament amb el bipartidisme. Ara el descontentament se situa en la falta de capacitat, o de voluntat, per arribar a acords i aquest malestar desemboca electoralment en l’abstenció, o en el vot de resignació.Existeix de nou la base per a la foguera i poden encendre-la les espurnes per la pèrdua absurda de subvencions europees i els retards de transposicions de directives amb perjudici general i per a col·lectius determinats.Aquest és el rerefons de la política espanyola actual, encara que a la superfície informativa es destaquin els matisos entre barons del Partit Popular amb el gir de Núñez Feijóo cap als assumptes socials i el diàleg amb Sánchez; o la rebel·lió del manxec García Page contra el pacte PSOE-Esquerra Republicana. I succeeix tot això en un món cada vegada més amenaçat per l’extensió dels conflictes disparats a l’Orient Mitjà. Amb Putin assentat i rígid, amb Netanyahu obrint fronts perquè si decreta un alto el foc cau, i amb Donald Trump cada vegada més enfurismat perquè no té segura la seua victòria, l’estabilitat mundial està en dubte. Asserenem almenys aquest país.