Curs d’incertesa i flames

La setmana ha tingut tres noms propis: Andrés Iniesta, que es retira amb quaranta anys i per ell “jugaria al futbol fins als noranta”; Rafa Nadal, que anuncia el final de la seua carrera en el tenis perquè ja no pot trencar-se més. I l’exministre socialista José Luis Ábalos que no es retira, ni es trenca, i que seguiria en el seu escó del Grup Mixt refugiat fins als noranta anys, si no fos perquè hi ha eleccions cada quatre.Quina setmana, pòrtic d’un curs polític que es presumeix en flames. Per les investigacions de la Guàrdia Civil que ha col·locat l’exministre a punt de la imputació. Per l’impacte que han causat a les files socialistes les revelacions d’algunes maniobres de l’entorn d’Ábalos. De moment, l’empresari amic, Aldama, ja està a presó, a compte d’un altre sumari. El Govern espanyol exhibeix la sang freda que té en Pedro Sánchez un cas d’estudi clínic. “Preocupació zero”, és la consigna monclovita que desespera l’oposició.“El que està clar –admetia un diputat socialista– és que Pedro no és un capritxós, fred, que cessa la gent com qui pren una canya. Això vaig creure jo, i molts, quan va liquidar Ábalos.” Ábalos era massa en el partit i havia estat el motor de la mobilització que va portar a collibè per tot Espanya Sánchez, el secretari general defenestrat, fins a reposar-la al seu lloc. Per això el seu cessament fulminant no es va entendre aleshores. A Carmen Calvo i a Iván Redondo no els van plorar perquè eren personatges secundaris, malgrat que ells es creguessin una altra cosa. Ábalos era part de l’espina dorsal del partit. Un eurodiputat, llavors, no va trobar més explicació que aquesta: “A València diuen que és molt fester.” Molt fester? Poc és això per cessar-lo fulminantment. Però déu-n’hi-do quina festa es va descobrint. Ara ja quadra. El temor és que si això no es coneixia, a veure què més hi ha per allà. De moment, Sánchez ha avançat que “no hi haurà impunitat”.Serà un curs espanyol molt tens en el marc internacional més incert. El cinc de novembre sabrem el resultat americà i el món serà d’una manera o una altra, segons entri a la Casa Blanca Donald Trump o Kamala Harris. I les guerres que ens assolen, especialment la d’Ucraïna i la de Gaza, que ja és també del Líban, s’apagaran amb el botí buscat: redibuixar els mapes territorials. El cost humà, econòmic i militar haurà estat devastador.Segurament no som en portes d’una tercera guerra mundial, com ha advertit Miguel Ángel Moratinos, exministre espanyol d’Exteriors i expert en l’Orient Mitjà. Però el perill és màxim.I la prospecció dels vots nord-americans gens fiable. Entre enquesta i enquesta, ha reaparegut Allan Lichtman, el guru electoral que porta deu eleccions –o sigui quaranta anys– sense equivocar-se ni una vegada. El 2016 va mantenir que guanyava Trump, fins i tot en els seus dies més baixos amb aquella filtració que “si ets popular, les dones es deixen agafar fins i tot per les seues parts”. I va guanyar. El seu mètode es basa a estudiar “onze claus” per a la Casa Blanca. Amb sis o més, decideix el guanyador. Claus com “si l’economia ha entrat en recessió”. Pot ser que entri aviat, però encara no. “Si hi ha hagut una derrota militar humiliant” o “un moviment social amb desordres als carrers”. No ha passat. Aquest professor universitari dona Kamala com a presidenta. Potser per això creixen els insults de Trump. Incertesa total.