Maçada Errejón sense avís ni remor

Ha estat tan dur el cop que es van esgotar els noms per descriure l’impacte: que si el “cas Errejón”, que si “la bomba Errejón”, que si el “cop”, o el “xoc”, i així successivament. Intents de descriure la “tremenda sorpresa”, o la “decepció”, o el “cop de gràcia” a una carrera política de deu anys. Que el portaveu parlamentari d’un partit que fa bandera del feminisme sigui acusat d’abusos sexuals i pràctiques masclistes és el pitjor que li podria passar.

Si ja estava malament la coalició Sumar, amb aquest lamentable episodi no suma més que incertesa; a la pràctica resta expectatives i divideix els partits integrants.Però el nom que més fortuna ha fet aquests dies, analitzant aquest despropòsit, ha estat “la remor”, o sigui, “la veu que corre entre el públic”, segons l’accepció de la Reial Acadèmia. Es podria traduir per “el rumor”. La politòloga Cristina Monge deixava caure dos preguntes clau a la Cadena SER: “Se sabia d’aquesta remor? Existeix alguna altra remor que estigui circulant i que no sapiguem?” Silenci a la sala. En altres paraules, si es va ocultar la remor mirant cap a un altre costat i si s’estan encobrint altres casos, sigui en el partit que sigui. Silenci.La remor que va durar anys fins a la seua explosió mediàtica va ser el de les aventures del rei Joan Carles. De la seua relació amb l’actriu Bárbara Rey, o amb una senyora de Mallorca perfectament identificada, o amb una empresària alemanya, que s’autodenominava princesa, sí que els sabíem. De festes en alguna finca manxega, se’n parlava. De regals milionaris del rei de l’Aràbia, també. De les seues comissions i paradisos fiscals, poc o gens. Però en dates recents, la publicació d’alguns àudios de la intimitat gravada entre el monarca i l’actriu, amb referències a personatges públics i a generals, ha suposat el súmmum explícit de la decepció i el rebuig.El tsunami Errejón ho ha tapat tot, de moment; això i més. Vacances mediàtiques –de pocs dies– al cas Koldo, de presumpta corrupció, que implicaria l’exministre Ábalos; els jutges que es dediquen a fer política, sense paper; el congrés del partit Junts enviat a l’última pàgina de la secció política, amb Carles Puigdemont contrariat perquè havia d’estar preparant una nova maniobra de funambulisme; els artillers mediàtics del Partit Popular desconcertats perquè no troben la manera de culpabilitzar Pedro Sánchez de les aventures d’Errejón; i així successivament.Mentrestant, la vida segueix. En els Premis Princesa d’Astúries, Joan Manuel Serrat i la mateixa senyora Elionor, van cantar a l’esperança i van fer servir versos en català, sense remor a la platea del Teatro Campoamor d’Oviedo. Salvador Illa, el president socialista, assistint a la cerimònia i reunit amb el president asturià, Adrián Barbón, per recuperar la imatge de Catalunya. Pedro Sánchez rebent a la Moncloa les presidentes de les Balears i Extremadura, populars, amb què només la lideressa de Madrid s’ha negat a acudir a la reunió, incomodant el seu propi president, Núñez Feijóo. Després, viatge d’estat de Sánchez a l’Índia a la recerca d’inversions i d’aliances polítiques internacionals. I les xifres d’ocupació millorant fins a col·locar l’atur per sota del dotze per cent. Continua sent greu, perquè incideix en la desigualtat per a una part de la població, però és innegable l’avenç. Per això, al ministre d’Economia, Carlos Cuerpo, no li pregunta l’oposició, no fos cas que els respongui amb dades incontestables de les millores.A Espanya qui s’avorreix és perquè vol.