València: un espectacle humà al rescat

Cada vegada és més difícil escriure sobre la tragèdia de València. Com impossible és veure un telenotícies sense alguna llàgrima, especialment davant del testimoni d’una pèrdua –un pare, un nen, o els avis–, o la inacabable columna de voluntaris solidaris que van peregrinar quilòmetres amb aliments, bolquers, pales i escombres. “Quan entraves en una casa per ajudar, es posaven a plorar d’emoció”, expliquen alguns. O com deia l’alcalde d’Algemesí diumenge a la tarda, “el poble espanyol és extraordinàriament solidari; rebem ajuda des de Bilbao fins a Sanlúcar de Barrameda”. Els dies passen i dimarts es complirà ja una setmana del desastre; passen les hores i cada dia es redimensionen, sempre creixent, els límits del desastre. I falta el nombre final de víctimes sobre el qual no s’ha d’especular, malgrat que es tem el pitjor pels pàrquings encara negats de llot. Amb aquesta situació, amb la desesperació regnant, és comprensible la ràbia dels veïns. Però just és dir també que barrejats amb ells, i amb els admirables voluntaris, hi havia també militants ultradretans, com ells mateixos han reivindicat: s’atribueixen els cops al cotxe que traslladava el president, Pedro Sánchez. El mateix rei, Felip VI, va recomanar als veïns no fer cas de falòrnies i intoxicació. La gran tragèdia del segle a Espanya mereixerà anàlisis en tots els plans: del científic, per la prevenció, al tècnic, per l’actuació davant de catàstrofes; i el polític, per descomptat. A València, per pressions de Vox, que nega el canvi climàtic, es va dissoldre la Unitat d’Emergències de la Generalitat. “Falten professionals i sobren militants en llocs clau”, escriu Jaume Aroca a La Vanguardia. I millorar la comunicació: cal transmetre els avisos amb claredat i considerar el factor temps com a determinant. L’alarma va sonar al meu telèfon, i en el de tots els que estàvem a l’aeroport de València el dimarts 29 d’octubre, a les set i set minuts de la tarda. I de nou a les vuit. Un veí denuncia que va rebre aquesta alarma quan estava pujat en un arbre per no ofegar-se. Expliquin per què aquest retard si ja se sabia des de primera hora de la gravetat de les precipitacions imminents i si al migdia ja s’havien desbordat alguns barrancs. Sense alarmes oficials, algunes empreses van enviar la gent a casa, per si de cas; la Universitat de València va tancar al migdia, però la meua conferència a la Politècnica va acabar a prop de les sis i érem allà gairebé tres-centes persones. Els assistents de Múrcia van sortir amb cotxe i alguns no arribarien a la seua destinació (sobre 250 quilòmetres) fins a 18 hores després, al quedar bloquejats a les carreteres. Altres lliçons observades: el mercat no dimiteix, ni té pietat en les catàstrofes. Unes passatgeres gallegues denunciaven a l’aeroport que per llogar un cotxe els demanaven 800 euros per dia. Les poques places disponibles en avions, que encara tardarien moltes hores a sortir per pistes inundades, es van disparar. Per anar a Madrid es podia comprar un vol internacional per 900 euros i baixar en l’escala. Es van esgotar de seguida.Més delictiu encara: els professionals del furt van aparèixer a les zones inundades, no a robar menjar, sinó telèfons, perfumeria i joies. Cent detinguts, amb petició fiscal de presó preventiva directa per delinquir en circumstàncies excepcionals.I després la política. Observar la cara del president Mazón agraint a Pedro Sánchez l’ajuda de l’Estat i, en un altre moment, mentre Núñez Feijóo demanava “no més ajuda, sinó alguna ajuda de l’Estat”, és per a una tesi doctoral sobre comunicació no verbal. S’hauria de fer.