Política i espectacle

“Com fer el ridícul a Brussel·les” podria ser el títol d’una pel·lícula de comèdia. Però no; aquestes paraules encapçalen una crònica d’Enric Juliana que es resumeix així: “El president del Partit Popular, Núñez Feijóo, queda en fora de joc, la seua portaveu a Europa, Dolors Montserrat, fosa, i el president Sánchez abonyegat.” Els dos primers perquè van provar de vetar Teresa Ribera com a vicepresidenta de la Comissió i no van sortir-se amb la seua; i Pedro Sánchez perquè va marcar línies roges al candidat italià i a l’hongarès però va haver d’aixecar-les per salvar Teresa Ribera de la fenomenal envestida política que arribava des d’Espanya. Fins i tot el portaveu dels Verds al Parlament Europeu va declarar: “No és bona idea que els polítics espanyols portin aquí la polarització del seu país.”“Un espectacle poc decent”, podria ser el bergant títol d’una obra de teatre a l’Espanya del destape en què començava a veure’s algun nu en escena. Doncs tampoc; és el títol d’un article de Fernando Ónega que descriu l’inquietant mes de novembre que estem vivint amb la victòria de Donald Trump, que es considera un cabdill per la gràcia de Déu per salvar Amèrica; amb una Europa en la qual creixen moviments ultres amb tota la seua càrrega d’antieuropeisme i perill per a l’estat del benestar; i el novembre inquietant per a Espanya en què “tanta devastació territorial i desgràcia humana no van ser suficients ni tan sols per dissimular les aberracions de la lluita pel poder”. És el món que tenim.Els ambaixadors acreditats a Madrid no fan declaracions públiques davant del que hem viscut, però en privat són explícits: “Espanya és un gran país, però per desgràcia viu un atac polític cada deu minuts”, opina un diplomàtic d’un país de la Unió Europea. L’ambaixador d’un altre país europeu, no comunitari en aquest cas, confessa que estan atònits davant l’espectacle dels polítics espanyols: “Un proposa alguna cosa i el de davant s’hi oposa radicalment sense ni tan sols considerar si el que ha dit és positiu per al país.” I, a més, el festival d’acusacions llançades per un processat, Aldama, per negociar la seua llibertat provisional. Mercat lliure i rebaixes. Un polític ja retirat, el democristià Duran Lleida, escriu que “València és víctima d’un doble fang: el de la maleïda dana i el de la insuportable polarització”.Així és. Doble fang. Després de la catàstrofe van acudir-hi milers de voluntaris que es van unir en la neteja i el socors dels damnificats als bombers, serveis de Protecció Civil, militars i a les comunitats d’immigrants que van exhibir la seua solidaritat. Inoblidable l’energia i els càntics d’un grup de senegalesos netejant la caserna de la Guàrdia Civil a Paiporta; o la desfilada d’hindús que van tancar comerços a Catalunya per anar a ajudar València.Però a més de la dana meteorològica, València va patir una dana política. Els encreuaments d’acusacions van ser incessants. Per tapar la incompetència i la negligència que tant mal va causar, es van inventar històries per ocultar la informació precisa i veraç sobre la desatenció mortal que va patir la ciutadania. A la zona sinistrada van arribar també influencers, a la recerca de seguidors i likes, així com mitjans de comunicació famolencs d’audiència, i el que és pitjor, suposats mitjans que es distingeixen pel foment de l’odi. Fins i tot el rei Felip VI ho va avisar: “Hi ha molta gent fomentant falsedats per generar caos.”Molt trist. Però cal rebel·lar-se davant d’aquests fets. Claudicar significaria degradar la democràcia que tant va costar aconseguir.