Per un alto el foc a Espanya, com al Líban
periodista
Que trist és reconèixer que n’hi ha prou amb absentar-se uns dies d’Espanya per notar un alleujament. El clima polític s’ha fet tan irrespirable, que s’agraeix qualsevol parada lluny del bombardeig mediàtic i en xarxes. Si Biden, gairebé acomiadant-se, ha aconseguit imposar un alto el foc al Líban, algú hauria de mediar perquè cessessin les hostilitats parlamentàries i les maniobres de l’activa cadena desestabilitzadora a Espanya: generació de falòrnies, seguida de publicació en xarxes, mitjans o no mitjans; denúncia dels mateixos sindicats, entitats o ciutadans teledirigits, i material final perquè alguns jutges, o fiscals, regulin i entretinguin els processos per a millor aprofitament polític. La crònica judicial s’ha menjat la política; i el que era la crònica política sembla un concurs de fakes i desinformació. I enmig, alguns casos indesitjables de corrupció que caldrà provar i castigar.Aquest cabal d’aigua bruta informativa arrossega gèrmens nocius per a la democràcia. Entre aquestes, la idea, a propòsit de la tragèdia de València, que estem davant d’un “estat fallit”. Ja ho va advertir el rei Felip VI en aquella conversa forçada al carrer: “Hi ha molts interessos en això perquè sembli un caos.” Les Forces Armades als pobles, encara netejant sense parar i generant mostres d’agraïment emocionat dels veïns, representen la prova que l’Estat no té res de fallit. Qualsevol enquesta destaca l’admiració dels ciutadans, de la qual es beneficia també el mateix Felip VI. Després dels incidents a Paiporta hi va haver una primera lectura en la premsa estrangera interpretant el que havia succeït com a suposada prova de desafecció popular. Les visites posteriors han reduït allò de Paiporta a “una mala elecció de lloc i dia”, segons l’opinió d’alguns analistes. Mentre València es recupera lentament, la política continua embardissada en baralles penoses, generant distància apreciable amb la ciutadania. Les crisis solen enfonsar alguns personatges i permeten descobrir-ne d’altres. Ningú fins a la dana sabia qui era Pilar Bernabé, delegada del Govern a la Comunitat Valenciana, i pel seu treball abnegat creix el seu reconeixement. Alguns alcaldes s’han fet enormes. En el pla parlamentari, els periodistes destaquen la transformació del diputat d’Esquerra Republicana Gabriel Rufián. D’innegable capacitat oratòria, ben afilada, Rufián ha pujat molts enters en la defensa de la democràcia i advertint del perill d’involució.Una altra sorpresa postdana ha estat el canvi de registre, en un mes, del ministre de Transport, Óscar Puente. Puente era conegut per les seues opinions en xarxes, de vegades feridores, i per declaracions conflictives com la tensió amb el president argentí Javier Milei. Després de la catàstrofe va aparcar el seu estil de combat i només parla d’avenços en la reconstrucció d’infraestructures a València, oferint compromisos que es compleixen i esperança als damnificats. Una altra prova que això de l’“estat fallit” és pura invenció. Només va sortir de les seues declaracions estrictament tècniques per denunciar que “la generació de falsos rumors és una forma de colpisme”. L’altre dia, un senador del Partit Popular es va atrevir a fer en un ple una foto en la qual hi havia la filla d’Óscar Puente. Una prova que encara es pot anar més lluny en la misèria de la batalla política. I una sospita: Óscar Puente ja és objectiu en la cacera política. Cal llegir el que passa, el que ve, i escoltar el clamorós silenci amb què alguns dirigents populars participen en la situació. Urgeix un alto el foc.