Amèrica, esgarrifada per la tensió política espanyola

Dos preguntes fixes afloren en tota conversa amb un ciutadà espanyol de visita a qualsevol país d’Amèrica, bé sigui en una trobada informal o en una entrevista en ràdio o televisió. Primera: “Com és possible que en una nació tan desenvolupada com Espanya es produeixi una catàstrofe com la de València?”. Segona: “Esgarrifa veure els polítics espanyols dir-se tants insults a les seues cambres parlamentàries. Com és que no es talla això?”.

Hi ha sistemes d’alarma però no es van activar a temps a València. “Això és una vergonya”, deia en el seu programa Mariasela Álvarez, la reina de la nit televisiva a la República Dominicana. I les especulacions sobre els fets en les hores de silenci, o desaparició, del president valencià Carlos Mazón, mentre s’ofegaven més de dos-centes persones, és motiu de comentaris tragicòmics en emissores de ràdio i tertúlies de diversos països.“Fins on poden arribar aquests insults dels polítics espanyols, que sempre s’han distingit per l’ús de la paraula encertada i constructiva durant la Transició de la dictadura a la democràcia?”, reflexionava en pantalla Pablo McKinney, un dels més sòlids periodistes llatins. Realment la combinació de la catàstrofe comunicativa valenciana –“el llot de la inundació i el llot de les falsedats”, com ho va definir Duran Lleida– més els impresentables espectacles dels dimecres en la sessió de control parlamentari al Govern central, actuen com una tenalla de degradació d’imatge als països de parla castellana. Gairebé tots segueixen la política espanyola al detall. Coneixen Pedro Sánchez i Núñez Feijóo, i recorden bé Felipe González i Aznar; però també saben qui són Koldo i Mazón. Quins ambaixadors. Només se salva el rei Felip, en part perquè cuida amb la seua presència freqüent a Amèrica una imatge que genera respecte bastant generalitzat en la població. El tema del populisme mexicà governant va per una altra banda, com a maniobra de distracció dels creixents problemes interns i l’erosió de la democràcia en aquest país. L’escandalosa modificació del sistema d’elecció de jutges amenaça a Mèxic la divisió de poders, que és la base de l’estat de dret.L’agressivitat verbal sense límit de la política espanyola, que sorprèn que assoleixi familiars dels dirigents, genera en alguns periodistes la creença que el país viu en una excitació perillosa; i s’amplifiquen notícies com la d’algun recent homenatge al general Franco que, en realitat, no té gairebé rellevància. “Espanya va bé i la seua economia creix més que la dels països del seu entorn, però la política està per sota del nivell de convivència i deforma la realitat”, comparteix el propietari d’un potent grup de mitjans de comunicació edificat per emigrants asturians.Caldrà seure i reflexionar a Espanya sobre l’espectacle que es dona al món, erosionant un prestigi guanyat a pols. Al Parlament Europeu ja ens van advertir que no volien l’exportació de conflictes interns. “No és bona idea portar aquesta polarització aquí”, va dir el portaveu dels Verds. Qualsevol conflicte polític espanyol primer es “judicialitza” i després s’“europeïtza”. Ja sabem que això no només està mal vist a Brussel·les i altres capitals. A Amèrica es viu amb preocupació i desgrat. Espanya és punt de referència en molts àmbits, a més de destinació perseguida per tants llatins, com en el seu dia Amèrica va ser el somni d’emigrants espanyols i italians. Una mica de seny i serenitat, si us plau.