El Rei Felip atansa Itàlia i Espanya

Que la simpatia mútua entre italians i espanyols és molt alta ho saben joves i grans. Ho prova que Itàlia és el primer país sol·licitat pels espanyols per anar d’Erasmus, i Espanya pels italians.

Un tomb per València o Barcelona, fins i tot per Madrid, permet escoltar frases en italià en bars i transports. Però no es coneixien aquestes xifres abans: quatre-cents vols uneixen diàriament les dos penínsules; un milió d’estudiants italians trien l’espanyol com a segona llengua, després de l’anglès, abans que francès i alemany; dos mil empreses italianes operen a Espanya i ocupen gairebé set-centes mil persones. Amb tot, la Confindústria italiana i la seua homòloga la CEOE espanyola asseguren que hi ha marge per créixer.La recent visita dels Reis va reforçar aquesta expectativa. En la sessió conjunta de Congrés i Senat –només es recorda una reunió similar per rebre el Papa– Felip va afirmar: “Som dos països amb memòria, amb una clara consciència del passat que no s’ha de repetir, ni tan sols com a caricatura.” Ho va dir recordant que “el Parlament és on s’afirma la democràcia, les llibertats individuals, els drets humans i l’imperi de la llei”. Sembla obvi, però no ho és en absolut en temps d’ascens d’idees d’ultradreta i erosió de les Constitucions que són valor fonamental de la societat occidental.I una cosa més: hi va haver una crida del cap de l’Estat espanyol a una major col·laboració entre “els països del sud d’Europa” davant dels desafiaments geopolítics actuals. Si Itàlia –tercera potència europea– enforteix la seua aliança amb Espanya –la quarta de la Unió, perquè va córrer la llista amb la desafortunada sortida del Regne Unit tan celebrada a Moscou, i fins i tot a Washington–, és possible configurar una veu potent per fer-se escoltar.Són temps incerts perquè França travessa un moment molt delicat amb la ultradreta apuntant en l’horitzó electoral, després de l’esgotament d’Emmanuel Macron, i amb Alemanya, la locomotora econòmica indiscutible, pendent d’unes eleccions amb previsible relleu de la socialdemocràcia a la cancelleria. El panorama europeu està desdibuixat, amb Polònia creixent –amb 37 milions d’habitants i sisena potència de la UE, després dels Països Baixos– i aspirant a convertir-se en el centre d’aquest entramat. La crisi a París i Berlín, i la proximitat de la guerra a Ucraïna, amb un descomunal esforç per acollir refugiats, són els arguments de Donald Tusk per reivindicar Varsòvia com a localització d’un centre de gravetat que bascula cap a l’Est d’Europa. Per això la invitació del Rei Felip que uneixin forces i projectes “els països del sud del continent” no és un simple recurs dialèctic en una important visita d’Estat com aquesta.Hi ha més elements a considerar: la recent presentació dels plans de l’Armada Espanyola amb horitzó l’any 2050 va sorprendre els periodistes assistents al referir-se l’Almirall en Cap, Antonio Piñeiro, a la presència d’unitats navals espanyoles, juntament amb altres potències, a l’“espai Indo-Pacífic”, això és, les Filipines i Austràlia.Allà es juga una sorda partida militar d’escacs entre la Xina i els Estats Units per un nou eix geopolític global. Tan sols el Regne Unit, França, Itàlia, per descomptat els Estats Units i Espanya tenen armades per projectar poder naval sobre terra, influir i fer saber que no volen ser espectadors passius. Tot està relacionat. Tot apunta que el Rei Felip va encertar a Itàlia amb la seua visita i les seues propostes d’aliança. Itàlia i Espanya, conjuntament, tenen molt a dir.