Ve un 2025 amb pintes de calvari polític

Des del Partit Popular ja han advertit a Pedro Sánchez que “viurà un calvari judicial”. És un error autodelatar-se així: ni el PP, ni cap partit, no hauria de conèixer el que faran els jutges, tret que estigui fent conxorxa amb ells. Més explícita, la rotunda sinceritat de Doña Consuelo Reyna, veterana i poderosa directora de ‘Las Provincias’. La vaig visitar al seu despatx, en la seua època d’esplendor, i em va regalar la següent perla: “S’equivoca el president socialista Lerma quan diu que dirigeixo el diari del PP valencià. Al revés: el PP és el partit del meu diari.” Traducció: “El poder c’est moi.” Almenys dos directors a la capital d’Espanya van provar d’imitar-la.

I qui és el poder a Madrid, que conspira sense parar contra el Govern de Sánchez i ha estat anunciant la seua caiguda, per diversos portaveus, des de fa sis anys, en temps de la moció de censura? A qualsevol taula de tertúlia, cap comensal no afirma que el poderós contrapoder al Govern central resideix al carrer Génova 13, seu del Partit Popular, planta setena, despatx d’Alberto Núñez Feijóo. Algun suggereix que el poder és a la Puerta del Sol, on regna Isabel Díaz Ayuso. D’altres difuminen les seues opinions referint-se a la banca, o a les grans empreses. Hi ha més coincidència a l’assenyalar els “aparells ideològics de l’Estat”, és a dir, jutges, alts funcionaris, militars, diplomàtics i altres, curiosament en denominació encunyada pel professor marxista Louis Althusser. Enric Juliana es refereix a aquest poder com “Madrid DF”, aprofitant l’impacte del títol d’un llibre recent firmat per l’arquitecte Fernando Caballero. Caballero parla de megaciutats i en el pròleg s’aventura que la capital espanyola i la seua comunitat, que creix en cent mil habitants anuals, assolirà els deu milions de residents i probablement concentrarà el trenta per cent del PIB nacional, com París.Quan es parla amb càrrecs de l’actual Govern espanyol, s’aprecia divisió d’opinions. La invitació a un d’ells per al Congrés Mundial del Dret (Santo Domingo del 4 al 6 de maig) és resposta amb una acceptació “pendent de com vagi la legislatura”. Altres, la majoria, no dubten que, amb Pressupostos o sense ells, aquí no hi haurà eleccions fins al 2027. I tiren d’èpica per justificar el pronòstic: i com va ser la persecució al govern de Felipe González amb Aznar i Álvarez Cascos al capdavant? “La dreta creu que el poder és seu i que l’esquerra, encara que l’aconsegueixi democràticament, l’usurpa”, és l’argumentació més estesa.Fins i tot es compara la crispació actual, i la que pugui venir, amb la processó i martiri d’Adolfo Suárez fins a aconseguir que dimitís el gener del 81. Suárez estava sol davant de tots els poders nacionals i internacionals. En contra la patronal, presidida per un ferotge Carles Ferrer Salat; l’Església, per aprovar la llei del divorci; l’Ambaixada USA, perquè no veia clara la integració a l’OTAN i pel seu viatge a Cuba; Israel, per aquella foto amb Yasser Arafat; i per si encara no n’hi hagués prou, totes les famílies del seu partit disparant-lo, a saber, democristians, liberals i socialdemòcrates, inclosos els “blaus”. Vist així, Pedro Sánchez, malgrat que se li nota el desgast a la cara, està com Felipe i el seu calvari; i encara millor que Suárez, que va acabar dimitit i malalt. Però, ull amb el 2025. No hi ha pietat, ni treva.