Dominicana, a la boira de Veneçuela

Encara que el món estigui distret entre guerres interminables, o la condemna múltiple de Donald Trump (però sense més pena que l’estigma de ser un “president convicte”), i les trifulgues digitals d’Elon Musk provant d’influir en les eleccions alemanyes i d’altres, no s’ha de passar per alt la recomposició geopolítica al Carib a compte de l’autoproclamació de Nicolás Maduro com a president de Veneçuela.

Sense actes electorals que acreditin la seua victòria popular. Sols amb l’adhesió –que no és poca– dels seus militars i de les institucions veneçolanes de credibilitat qüestionada. Només amb la presència a la presa de possessió, en una Caracas militaritzada i amb espai aeri tancat, del dictador nicaragüenc Daniel Ortega, del cubà Díaz-Canel i del president de la Duma russa.El brasiler Lula da Silva li va donar l’esquena; el xilè Gabriel Boric va qualificar el nou mandat de Maduro de “dictadura” perquè va perdre les eleccions i usurpa el poder, i el colombià Gustavo Petro potser hi anava a assistir, però un clam popular i mediàtic el va retenir al seu país.Val a destacar el salvadorenc Nayib Bukele, que va aprofitar per reivindicar el seu canvi de “seguretat per drets humans”, criticant la passivitat de Nacions Unides i de l’Organització d’Estats Americans.Però tot aquest moviment, finalment frustrat, per traslladar a Caracas l’electe Edmundo González Urrutia acompanyat per exmandataris llatinoamericans –el colombià Andrés Pastrana al capdavant– s’havia de dirigir i materialitzar-se des d’algun lloc. I la República Dominicana ha emergit en aquesta boira dictatorial bolivariana com a punt de referència fonamental. Sense ostentació de declaracions, cal reconèixer la decisió del president Luis Abinader de recolzar la delicada maniobra per situar Edmundo en la presa de possessió de Caracas. Per si quedaven dubtes d’aquesta determinació, el president dominicà va cessar el seu ministre Miguel Mejía, titular de Polítiques d’Integració Regional, per viatjar a Veneçuela per acompanyar Nicolás Maduro en l’acte de perpetració del frau. Abinader ho té clar i per això havia declarat hores abans, després de rebre Edmundo González Urrutia, que “els dominicans sabem que la Llibertat mai es concedeix sense lluita. No podem ser aliens al drama que pateixen els germans veneçolans”.Aquest dolorós episodi, que ja dura una dècada d’emigració forçosa i repressió, està recomponent el mapa geopolític del Carib i l’Amèrica Llatina. Els Estats Units han elevat al màxim la recompensa per facilitar informació per a la detenció de Maduro i del seu temut ministre de l’Interior, Diosdado Cabello, en el capítol de lluita contra el narcotràfic. La Unió Europea rebutja la usurpació del poder per Maduro després de perdre les eleccions, com demostren les actes de la Fundació Carter. Espanya s’alinea amb la UE i, malgrat que interiorment es reclama més al seu Govern, cal no oblidar que Pedro Sánchez va acollir a l’ambaixada el president Edmundo, el va treure de Caracas en un avió militar i el va protegir a Madrid. En cas d’haver seguit a Veneçuela, avui probablement no seria viu.Situada la República Dominicana en un lloc destacat en aquesta batalla per la democràcia a Veneçuela, es confirma que Santo Domingo serà a començaments de maig “la capital mundial del dret”. Allà se celebrarà el Congrés Mundial de Juristes amb presència de corts judicials de tot el planeta i del rei Felip VI, que entregarà el màxim guardó a la jutge Sonia Sotomayor del Tribunal Suprem dels Estats Units. Un moment ideal per defensar l’imperi de la llei sobre la força, en un món tan alterat. Dominicana a l’alça.