Sánchez a la corda fluixa i Núñez Feijóo, a cops de volant

No ha estat una bona setmana per a gairebé ningú. És difícil endevinar el que ve, perquè el nou amo del món és imprevisible. Tots a l’espera de nous disbarats trumpistes. D’improvís, pujada d’aranzels als seus veïns Canadà i Mèxic; i a la Xina, el seu veritable competidor. Va amenaçar de fer-ho als cinc integrants dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i.. Sud-àfrica). Un ensurt a casa perquè Trump i els seus equips són poc rigorosos: van confondre l’S de “South Africa” i van amenaçar “Spain”.

Tampoc no ha estat bona setmana per a Trump i l’oligarquia tecnocràtica al poder. Es delectaven de la seua supremacia en intel·ligència artificial i els xinesos, que treballen en silenci, van presentar el seu sistema DeepSeek: més eficaç, més barat i més ràpid. Hecatombe a la borsa novaiorquesa. La tecnològica Nvidia va perdre en un dia gairebé 600.000 milions de dòlars, equivalent a un terç del Producte Interior Brut espanyol.En el vuitantè aniversari de la barbàrie d’Auschwitz, camp d’extermini nazi contra els jueus, a la televisió alternaven dramàtiques imatges històriques del genocidi amb les actuals de dotzenes de milers de palestins provant de tornar a peu a les seues llars destruïdes per l’exèrcit israelià. Donald Trump els va enviar un missatge perquè se n’anessin a Egipte, o a Jordània, la qual cosa va alarmar aquests dos països fronterers.També s’han complert aquests dies cinc anys del referèndum del Brexit. Enquesta demolidora: més de la meitat dels britànics creuen que va ser un fiasco i volen tornar a Europa. A aquest 55 per cent se sumen els penedits que es van deixar enganyar per promeses falses i la desinformació, més els nous votants que pateixen com a joves el fet de tenir menys drets (de mobilitat laboral, per exemple) que qualsevol coetani espanyol, francès o alemany; un comunitari italià treballa a Espanya o Dinamarca mitjançant un simple tràmit, mentre que un britànic requereix permís de feina. El Brexit va significar pèrdua de drets i retrocés econòmic per a molts sectors. Va ser una gran victòria de Rússia que va debilitar la Unió Europea a l’esqueixar-se la seua segona potència, amb complaença dels Estats Units. El premier David Cameron passarà a la història com un mig ximple important a l’haver convocat un innecessari referèndum que va carregar el diable; i Nigel Farage per promoure el “sí” a la sortida de la Unió. Però atents perquè, mireu si està trasbalsat el món, que mentre la majoria britànica vol tornar a Europa, el mateix ultradretà Farage puja a les enquestes.A Espanya, mentrestant, es viu en realitats paral·leles: l’economia, almenys en xifres macro, és brillant (més creixement, més inversió i la xifra d’atur més baixa en 16 anys) i, d’altra banda, la política, ja considerada com un tercer problema pels ciutadans. El president Pedro Sánchez segueix a la corda fluixa i sense xarxa, entossudit a arribar fins a les eleccions del 2027. O més. El líder de l’oposició, Núñez Feijóo, avança mentre va fent cops de volant. Va dir “no” a la pujada de les pensions (en un decret òmnibus del Govern socialista que tenia trampa per picar i van picar) i ara diu “sí”. Proposa una llei del sòl molt semblant a la que va rebutjar, segurament perquè tenia el greu defecte que l’havia redactat el govern socialista. I pel camí continua lluitant amb el Partit Nacionalista Basc a compte d’un palauet a París pagat per empresaris bascos emigrats i expropiat per la Gestapo. Un despropòsit. Sánchez a la corda fluixa i Feijóo a cops de volant, qüestionat per alguns dels seus. Vigilem.