Trump encarna el caciquisme del segle XXI

A la Galícia de finals del segle XX hi havia una frase determinant, inapel·lable, en la política conservadora que resolia qualsevol debat: “El que digui Don Manuel.” I llestos. Manuel Fraga Iribarne, fundador del Partit Popular, era el president invencible que posava en marxa una obra pública, o en liquidava el projecte, només amb una frase.

Actuava en realitat com un gran alcalde de Galícia, amb petites illes de supervivència socialista o nacionalista. Era la versió il·lustrada del caciquisme amb sentit d’Estat, o això almenys creia ell. Auster i honest, encara que tolerava que part dels seus equips no ho fossin; no pocs es van enriquir, però gairebé ningú va ser perseguit judicialment. Avui al món, en gairebé tots els països, la frase determinant és molt semblant: “El que digui Don Donaldo.” Donald Trump és tan ràpid com Fraga traient el seu revòlver verbal. En un tuit de matinada pot cessar un càrrec important, abandonar un organisme internacional tan fonamental com l’Organització Mundial de la Salut o atemorir tota una regió del planeta. Ja saben els palestins que els vol errants i fora de casa seua per impulsar allà una regió vacacional que el mateix Trump va batejar com la “Riviera de l’Orient Mitjà”. Pocs s’atreveixen a plantar-li cara. La majoria s’esgargamella en crits de joia i aplaudiments eixordadors. I no només l’extrema dreta, que integra la seua guàrdia política en gairebé tots els països. Vegin el president Gustavo Petro, exguerriller colombià, felicitar-lo pel tancament de l’agència USAID, que estava sobredimensionada en funcionaris i embussada en burocràcies, cert, però que resultava imprescindible per a l’ajuda en tants països en desenvolupament. Madrid acaba de ser escenari de la reunió de l’extrema dreta europea amb Santiago Abascal com a somrient amfitrió, encara que internament tingui butllofes de descontentaments a Vox. Va brillar el primer ministre hongarès Viktor Orbán, perquè està en el poder i les seues frases són desafiadores contra Europa. Prefereix pagar una multa d’un milió d’euros diaris, imposada per la Unió, que obrir les seues fronteres a la immigració. Amb ells Marie Le Pen, futura presidenta de França, si Déu no hi posa remei, que es mou ja amb aquest aire; el vicepresident italià i líder de la Lliga, Matteo Salvini, que només té la taca d’haver-se fotografiat amb l’estelada, la bandera independentista catalana (en realitat ell proposa una Itàlia del nord supremacista) i amb samarretes de suport a Putin. En la reunió estava Geet Wilders, que va guanyar les eleccions als Països Baixos però no governa encara, i representants d’altres països. El Chega portuguès va donar la nota de nou perquè, hores abans de la reunió a Madrid, un dels seus diputats, Nuno Pardal, va ser acusat de corrupció de menors, quan ell defensa castració química per als violadors. Quinze dies enrere un altre diputat del Chega havia estat detingut per robar maletes a les cintes dels aeroports. Brillant representació. Només hi va faltar Donald Trump, però no el seu pensament, que va il·luminar, com Esperit Sant, la reunió. Ni hi va ser Elon Musk, el seu profeta a la terra, que en qualsevol moment descendirà del cel tecnològic en el qual habita i fa negoci, com ja ha fet a la campanya electoral alemanya. El resultat de les urnes a Alemanya el proper 23 de febrer pot marcar el camí d’un desastre. I no només per a Alemanya, com han advertit conjuntament els líders de Siemens, Mercedes i Deutsche Bank. També per a la Unió Europea, a la qual Pedro Sánchez reclama més inversió i menys resignació. Temps difícils.