Almenys “treves d’Estat”

La política espanyola, que tot ho bloqueja per a desesperació de la ciutadania, té dos pisos: mentre a la planta superior no s’acorda res, a la planta baixa, sobre els problemes reals, hi ha coincidència i acords.

Ho vam comprovar amb una diferència d’hores. Dijous al matí, la ministra d’Habitatge i Agenda Urbana, Isabel Rodríguez, reunia en el Fòrum d’Europa Press els actors principals del complex problema: constructors, inversors, registradors, notaris, arquitectes, enginyers i forces socials, sindicats i plataformes incloses. D’Espanya i de moltes autonomies. Diagnòstic: preus desenraonats del lloguer; a Espanya falten 1,8 milions d’habitatges socials; abans es creaven més llars que vivendes i ara és al revés; a Madrid hi ha 14.000 pisos turístics il·legals i “no fer res és agreujar el problema”; l’entrada de diners d’estrangers per a compra d’habitatge ajuda a disparar preus, per la qual cosa cal desincentivar-la amb càrregues fiscals; es tarda més a aconseguir una llicència que a fer una obra, i així successivament.

Solucions: aplicar la Llei d’Habitatge ja ratificada pel Tribunal Constitucional; aprovar la Llei del Sòl que impulsen el PSOE i el PNB, a l’espera de més aliances; creació d’una Empresa d’Habitatge acumulant el sòl de l’Estat disponible i inutilitzat, propietat ara de Defensa, ADIF i altres organismes. I un torrent d’iniciatives més.

Dos desitjos de la ministra: el primer, arribar a pactes perquè “els grans avenços en aquest país han arribat sempre per acords”, i el segon, que tot el que naixi públic romangui sempre públic. No va posar l’exemple, però podria haver-ho fet, de la venda de 1.806 habitatges socials a un fons voltor per l’alcaldessa de Madrid, Ana Botella, episodi deplorable que forma part de les arrels de l’explosiu problema actual.

Només 24 hores després participàvem a Empuéblate, esdeveniment organitzat a Toledo per la Fundación Eurocaja Rural i Next Educación per prendre el pols a la recuperació de l’Espanya despoblada.

Allà, entre testimonis d’emprenedors, alcaldes i directius com Miguel Ángel Panduro, d’Hispasat, que va exposar la seua oferta d’internet per satèl·lit per resoldre immediatament el problema de la connectivitat, es respirava un esperit de col·laboració i voluntat d’acord a anys llum de les picabaralles parlamentàries habituals. Preguntat pel finançament de les Comunitats Autònomes, el vicepresident de Castella-la Manxa, José Luis Martínez Guijarro, va exposar les seues aspiracions, les seues angoixes i la realitat de l’esforç per donar servei a la ciutadania.

“Una cartilla sanitària a Molina de Aragón costa cinc vegades més que a la capital de la seua província, Guadalajara”, va posar com a exemple. Seguidament, el conseller de Desenvolupament Rural del Govern de La Rioja, Daniel Osés, va puntualitzar: “Completament d’acord amb el que ha dit el vicepresident manxec en la seua anàlisi i en les solucions.” És a dir, portaveus tan qualificats de dos autonomies, una de governada pel PSOE i una altra pel PP, mostraven el seu acord en públic.

En la sessió de 24 hores abans, el director d’Europa Press va preguntar a la ministra, quan narrava els consensos assolits en les reunions amb autonomies que després queden en res, si el problema és Génova, o sigui la direcció nacional del PP. “Sens dubte. Però el problema és tan greu i ens exigeix tant que, si no volen pactes, almenys els demano una treva d’Estat”, va respondre. Esperançador concepte. Una “treva d’Estat” per desembussar.