L'Esperança africana

“Aquell home es va quedar assegut. Sol. En mig de les dunes del desert.

Seguiu sense mi, va dir. No li importava morir. Treu forces, li van demanar alguns.

Aguanta. Arribarem aviat. Es va quedar assegut, sol, en mig de les dunes del desert.

El desert està ple de cadàvers que esquitxen les dunes. Érem quaranta-sis. Només vam sobreviure sis.” Així d’esfereïdor comença el llibre Viatge al país dels blancs de l’Ousman Umar.

El relat d’una travessia de cinc anys, en els quals les dues úniques opcions són arribar viu o arribar mort. No hi ha marxa enrere. Tenia dotze anys quan va sortir de Ghana a la recerca del paradís i dels déus blancs.

A la recerca, en definitiva, d’un futur millor. En Charles Kenny i en George Yand, del Center for Global Development, es pregunten en un article del juny del 2021 si Àfrica pot ajudar Europa en la imminent crisi de l’envelliment. L’envelliment de la població i la baixa natalitat ens empenyen cap a una realitat que passa dels dos terços de la població en edat de treballar a la meitat en les properes tres dècades, segons Nacions Unides.

Insostenible i impossibilita el creixement econòmic. Segons un titular de La Vanguardia de l’11 de juliol del 2021, la UE necessitarà seixanta milions d’immigrants el 2050, la majoria africans. De fet, a les nostres terres ja fa anys que som coneixedors d’aquesta necessitat.

Qui si no colliria la fruita i les olives? No deixa de ser una paradoxa que davant d’aquestes previsions les polítiques migratòries siguin tan restrictives que empenyen els que busquen oportunitats a jugar-se la vida i la dignitat en un camí ple d’infortunis amb la mort com a companya de viatge. I és que quan parlem d’immigrants tendim a despersonalitzar. No pensem en la Nadjela, que ha hagut de deixar de cuidar els seus fills per cuidar els d’alguna dona europea, ni amb el Youness, que fa deu anys que no veu els seus pares, ni amb l’Ashanti, que plora totes les nits des que ha arribat pensant en els que s’han quedat pel camí.

Noms que no sabem ni pronunciar i que no tenen res a veure amb nosaltres. Però, i si parlem de les peripècies de la Roser Bruguera i del Víctor Dalmau? Podrien ser els nostres veïns, oi? De nou recorro a la literatura. Aquest cop a Largo pétalo de mar de la Isabel Allende.

La Roser i en Víctor en són els protagonistes. Una novel·la que relaciona la Guerra Civil espanyola amb la història de Xile. A bord del Winnipeg, un vaixell pensat per a 100 passatgers, van viatjar més de 2.000 espanyols refugiats rumb a Xile buscant un futur que no tenien al seu país.

Els xilens no estaven pas entusiasmats amb l’arribada dels immigrants i el projecte va perillar més d’una vegada però al final va arribar a port de Valparaíso. La recerca d’un millor futur és també el que buscaven a Alemanya els pares dels alumnes d’una escola de Badajoz amb els quals vaig coincidir a vuitè d’EGB en un viatge a València a través d’un programa que es deia Escuelas Viajeras. Som gent que per naturalesa tenim instint de supervivència i ànsies de futur.

Tan de bo aquest futur el trobéssim a casa i que marxar fos una elecció voluntària. Mentrestant, refresquem la memòria i mirem als ulls els nouvinguts. Pablo Neruda, promotor del viatge del Winnipeg, va anomenar l’aventura i la fita com “el seu poema més bell”.

El poema de l’Ousman Uman es diu NASCO Feeding Minds, un projecte d’educació digital a Ghana amb l’objectiu que cap noi o noia passin pel que ell va passar. Què us sembla si ens tornem tots una mica poetes?