'La chica del cable'

No sé si heu vist o heu sentit a parlar de la sèrie Las chicas del cable. Doncs bé, la meva mare va ser “chica del cable” dels 13 als 16 anys. Essent tan fàcil com és comunicar-nos avui en dia, ens costa pensar que abans, quan volies trucar a algú, havies de passar per una centraleta, acordar la trucada i ser a l’hora en punt a l’establiment.

Poca gent tenia telèfon: el metge, la Guàrdia Civil i la cooperativa n’eren les poques excepcions.Al poble de la meva mare, d’uns 1.500 habitants, hi havia una d’aquestes centraletes, com en molts altres pobles per aquella època. Els propietaris del negoci van tenir un problema de salut i necessitaven ajuda. Ajuda que van demanar al meu avi.

Aquest li va proposar a la meva mare que donés un cop de mà i molta il·lusió no li va fer. Ella volia anar a jugar al sortir de l’escola, no pas a treballar!No cal dir el pes que tenien les opinions de les noies en aquella època. Passaven que fos el pare qui manava a que manés el marit un cop casades.

Ni veu ni vot. Així que a la centraleta a treballar s’ha dit!Hi anava cada dia, dissabtes i diumenges inclosos, al sortir de l’escola. Fins i tot recorda que una temporada es quedaven fins i tot a dormir, per donar servei les vint-i-quatre hores.

I quan li pagaven, us deveu preguntar? Doncs no tenia salari. Simplement es quedava les propines que li donaven a l’entregar un telegrama o un avís de conferència. On li feia més por entregar-los era a la caserna de la Guàrdia Civil, on a més mai donaven propines.Recorda que els seus caps li van regalar el seu primer rellotge, un retall de roba per fer-se un vestit i un viatge a Barcelona.Passats aquests tres anys, Teléfonica li va oferir una feina a la capital, a Lleida, però els meus avis no ho van veure amb bons ulls: “Una noia sola a la capital...” Llavors això de marxar fora i compartir pis no es feia.

Ens explicava la història tornant d’un viatge a Bilbao, quatre hores de cotxe donen per a molt! El meu fill d’onze anys, que vol ser futbolista i que parla del youtuber Plex, no es podia creure això de treballar sense sou, dissabtes, diumenges i nits incloses. A més, al ser la mare tan jove en aquell moment, escoltava la història amb els ulls com a plats no donant crèdit. Vaig publicar un extracte d’aquesta història en un post de LinkedIn i se’l van llegir milers de persones, emocionades pel relat i donant peu a explicar històries similars que havien succeït a les seves famílies.

Molta gent se la va fer seva. Aquest relat ens va servir per iniciar un debat sobre el salt generacional que s’ha viscut en una sola generació. La generació de la meva mare ha estat marcada pel patriarcat.

Quantes no van poder complir les seves aspiracions, com estudiar, treballar fora o treure’s el carnet de conduir? Enfront la meva, en la qual hem pogut anar a la universitat, viure fora, treballar i tenir una independència econòmica que, al final, és imprescindible perquè una prengui les seves pròpies decisions amb llibertat i autonomia.El patriarcat és ben present encara però s’han fet passes gegants i el que ens queda per veure!Les decisions dels meus avis van marcar el destí de la meva mare i sens dubte el meu, ves a saber si jo existiria si ella hagués acceptat la feina a la capital, però és ben cert que no van disminuir ni un pèl les seves ganes d’aprendre i la seva curiositat.A l’octubre la vam acompanyar a rebre la medalla honorífica atorgada per l’Associació Catalana en Pro de la Justícia com a reconeixement per la seva feina com a Jutge de Pau durant 27 anys.Mama, va per tu i per totes les dones que ens heu aplanat el camí. Gràcies!