Chilling o 'estar tumbado'

Quan treballava al grup Borges, en una reunió a París, els compradors amb els quals estava s’adormien. Eren dos i la veritat és que cap dels dos estava atent i de tant en tant, algun feia una becaina. Aquell dia nevava i va ser una odissea arribar a París i tornar a casa, suma-li que els nostres interlocutors no ens van fer gens de cas.

Estava enfadada, sí. Un cop a l’oficina, vaig escriure als dos compradors demanant explicacions pel que m’havia semblat una falta de respecte. La resposta: era una tècnica de negociació de desgast.

Anys després, em vaig trobar amb el mateix cas. Aquest cop era a la Xina i a les reunions hi assistien moltíssimes persones que s’anaven adormint per torns. Sempre hi havia algú despert però veure gent espatarrada sobre la taula dormint feia que la nostra atenció es dispersés.Marcada pels francesos, vaig preguntar si era una tècnica de negociació també i la resposta va ser contundent: no, simplement estan cansats.

Treballen moltes hores i l’esgotament fa que s’adormin, per això hi ha tanta gent a les reunions, algun està despert.La recepta de l’èxit del gegant asiàtic ha passat per un autoritarisme que marcava el camí a seguir sense peu a error: estudiar molt, treballar molt, casar-se i tenir fills. Tenint en compte el creixement del PIB i que la Xina ja és la segona potència mundial, algun agosarat s’atreveix a desafiar la recepta de l’èxit?Doncs sí, tenim un agosarat que ha creat adeptes. El seu nom és Luo Huazhong i és el creador del moviment estar tumbado.

En Luo va descobrir que el que més li agrada era no fer res i que relaxar-se no tenia per què ser dolent. Així doncs, va deixar la seva feina i va decidir que la seva vida es basaria en tenir feines ocasionals, tirar d’estalvis i eliminar les necessitats supèrflues. Ni casa, ni cotxe, ni fills, ni matrimoni.També a la Xina arriben a la conclusió que per primer cop, les noves generacions viuran pitjor que els seus pares, tot i que treballin molt.

Una quiet resignation (la renúncia silenciosa) a la xinesa. Tot i que la censura xinesa intenta apaivagar el moviment com pot, ja ens n’hem fet ressò mundialment i ens interpel·la veure com la joventut es manifesta en contra del que han sigut els manaments del país, de la hipercompetitivitat i de les jornades laborals interminables. No només això, estem parlant d’una generació que pensa en què espera de la vida i potser la part material no és l’única resposta.

En tot cas, un tema de preocupació important en una societat en què ser dissident es paga car i es premia seguir el ramat sense dir ni mu. Reconec que la Xina impressiona, tan llunyana i amb una cultura tan diferent, ens genera curiositat i sembla que, ara mateix, desconfiança. La gestió de la pandèmia i les tensions geopolítiques fan que mirem el país asiàtic amb més recel.

Només faltaven el globus espies. En fi, escrit l’article, toca relaxar-se. Fins la propera.