Amb la vocació no n’hi ha prou

“La professora titular està de baixa, la que substitueix la titular també i així dos més”, explicava l’àvia d’una nena en un dinar de networking. Ara que ja hi tornem a ser, em pregunto quin deu ser l’estat d’ànim d’aquells professors que els curs passat es van sentir desbordats, desmotivats, amb angoixa i fins i tot deprimits. El percentatge de professors que pateixen algun d’aquests símptomes creix de manera alarmant.Tots aquells problemes als quals ens enfrontem com a societat es donen també a l’escola i, com que la complexitat és creixent i patim una crisis de valors, ja em direu vosaltres com s’ho fan els pobres mestres. Els mestres són mestres, no els garants que els nens facin un bon ús de les xarxes, de les pantalles, de l’assetjament, de la salut mental, de la salut alimentària i un llarg etcètera. Sumem-li que, segons una enquesta del sindicat majoritari dels mestres, l’Ustec, sis de cada deu professors de centres públics denuncien haver sigut víctimes d’agressions verbals o físiques per part dels alumnes.Quan jo era petita, el mestre i el metge eren autoritats. Respecte absolut. Déu me’n guard de contestar malament. Ara m’expliquen casos on la canalla es posa de cul al mestre mentre dona classe. Espanya ronda entre la posició vint-i-quatre i vint-i-sis a l’informe PISA (programa per l’avaluació internacional dels alumnes). El país amb la millor educació del món és Singapur. Un petit país ciutat amb menys de sis milions d’habitants, al sud-est asiàtic, preocupat pel creixement econòmic i per l’autosuficiència. El país es va independitzar de Malàisia el 1965, amb una població pobra i poc qualificada. Amb poques dècades aquest petit estat ens passa la mà per la cara. Un país on els xiclets estan prohibits des del 1991, igual que tirar papers i burilles a terra. Un sistema educatiu centralitzat on els professors tenen la imatge que aquí tenien quan jo era petita, d’autoritat i respecte absolut i és que cal ser un crac per esdevenir mestre allà. Entre un sistema i l’altre hi ha moltes diferències, amb pena i glòria a repartir. Ara bé, on estic amb els de Singapur és que amb l’educació no s’hi juga.