Millor parlar que amenaçar

Baltasar Gracián va escriure que són ximples tots els que ho semblen i la meitat dels que no ho semblen. Ens podem fer els carallots i fer veure que a Europa no passa res quan els anglesos i una bona colla de partits d’altres països proclamen la fi de la Comunitat com la coneixem. Els titulars de la premsa anunciaven diumenge passat que la UE fa pinya davant de Londres. Juncker es confessa pessimista sobre la possibilitat d’un Brexit pactat. Hollande, un perdedor amb tota regla al seu país, amenaça dient que sortir de la UE sempre tindrà un preu, un cost i unes conseqüències.

El mateix dia que passava això, Viktor Orbán, primer ministre d’Hongria, afirmava que li havien demanat que es comportés, que fes bondat. Un primer ministre de la CE, i no és l’únic, que se salta els taps de la democràcia més elemental. No cal oblidar que caldrà parlar, i molt, amb Recep Tayyip Erdogan, el nou dictador de Turquia i garant de les fronteres de la Comunitat. Alguns carallots amenacen Anglaterra per Gibraltar, els mateixos carallots que governen un país en bancarrota com Espanya, erigit artificialment com a motor d’Europa. Altres, asseguren que la UE absorbirà Irlanda del Nord, com a territori comunitari, si es reunifica amb la República d’Irlanda. En fi, què els haig d’explicar que no sàpiguen.

Al 1982 a la Plaza de Mayo argentina, una monstruosa manifestació de suport a la Junta militar escoltava embadalida el dictador cridar “Que vingui, que l’esperem, no té pebrots per arribar a les Malvines”. La plaça era un mar de banderes argentines. Gent de totes les tendències i de tots els partits. Es cantava l’himne nacional fins a enrogallar-se: “Sean eternos los laureles, que supimos conseguir, coronados de gloria vivamos, o juremos con gloria morir.” Mentre la Royal Fleet anava baixant cap al Sud de l’Atlàntic, semblava que tot era lluny.

Tothom pensava que els Estats Units intercedirien. Els anglesos no van afluixar, ni llavors, ni ara. Necessitem els britànics com el pa i l’aigua. Els necessitem, com els vàrem necessitar en el darrer segle. Els necessitem com a aliats, companys de viatge i socis lleials. La provocació de veure decidir francesos i alemanys per tots, ha merescut la resposta anglesa. Necessitem menys patriotisme tronat i més unitat europea.