Menteixen més que parlen

Quan estem avisats, un dia sí i un altre també, i mantenim la confiança en el lladre que ens entra a casa, la confiança és ruqueria. Tots els experts, i tots són tots, alerten dels perills de fallida del sistema públic de pensions. La majoria de pensionistes han pagat d’antuvi unes quotes que superen en molt la contraprestació que reben.

Les pensions no són altra cosa que la recuperació de part del que durant anys s’ha pagat, com si d’una assegurança es tractés. Els experts ens anuncien amb seguretat cartesiana que no hi ha reserves, model, projecte ni planificació alternativa, demanant solucions mitjançant decisions immediates. Els gestors no són altres que els ineptes corruptes del Partit Popular i, aquests, les decisions les deixen sempre per a demà.

Els Ministres d’Hisenda i Economia ens asseguren que les pensions no estan en perill. Segur? Amb rotunditat i amb cara de no haver trencat mai un plat, afirmen que no hi ha perill, que tot està previst, que el govern i les institucions disposen de mecanismes suficients per garantir les pensions. Per a ells, l’única genialitat és compensar l’exhaurida reserva mitjançant les transferències dels pressupostos generals de l’Estat.

La pregunta és: qui assegura l’erari públic, i per tant els pressupostos de l’Estat, quan s’augmenta el dèficit sense aturador? Ras i curt: que en surten més dels que entren. El Conseller d’Economia català explica a tothom –que el vulgui escoltar– que l’Estat espanyol està en fallida.

Les autoritats de la CE no han tingut cap problema a afaitar les barbes dels pensionistes grecs, això sí, després de renyar els gestors que durant anys han estat exemple de corrupció, ineficiència, incompetència i actors avesats a l’art de mentir. S’adonaran que he dit renyar i no castigar, ja que els únics que han pagat, i car, són els ciutadans grecs. Quina credibilitat tenen aquells que la vigília de la venda per un euro del Banc Popular asseguraven que gaudia d’una salut de ferro?

Quina credibilitat tenen les institucions de control després de la fallida d’un banc que havia superat totes les proves d’estrès? Reflexionin de per què quan el rescat bancari el paguem tots els espanyols ens costa més de cent mil milions d’euros, i quan el rescat el paga el Santander, només un.