El somni perdut del PSC

Utilitzar els mots PSC i socialistes com a sinònims era normal. Avui és una mica difícil creure que el PSC mantingui encara un bri de socialisme, si no fos per uns pocs militants, que contra corrent del partit, mantenen la flama socialista. El paper del PSC és extraordinàriament frustrant, fregant el patetisme dels que s’aferren a un nom, fent tot el contrari del que aquest significa. Els militants del PSC haurien de reflexionar sobre per què la majoria dels Consellers socialistes dels governs del tripartit ja no formen part del PSC. Els socialistes han tingut dos presidents de la Generalitat. Ens hem de preguntar on és el Molt Honorable Pasqual Maragall? On són Marina Geli, Montserrat Tura, Caterina Mieras, Josep Maria Vallès, Joaquim Nadal, Antoni Castells i Ernest Maragall? En el PSC, desgraciadament, no. Els socialistes tenien l’oportunitat de crear una nova república, somni de l’ideari de qualsevol socialista, i prefereixen defensar, a capa i espasa, la monarquia més corrupta i decrèpita d’Europa. Els socialistes neguen ara, que no abans, el dret d’autodeterminació, negant així ideari i pensament socialista. Estan rabiosos perquè ha de ser molt frustrant aplaudir i avalar a uns guàrdies civils, armats fins a les dents i protegits d’armilles antibales, perseguint urnes i paperetes de vot, contràriament al sentiment de lluita i llibertat de qualsevol socialista. Quan mostren els informes dels lletrats del Parlament en contra de les decisions de la mesa, saben com ningú que aquests estan amenaçats, i molt, amb la pèrdua del sou i feina. Han oblidat que la llibertat s’exerceix sense pressió i amenaça? Han oblidat las multas de gobernación que ara aplaudeixen? Com poden aplaudir les amenaces als mossos, a la guàrdia urbana, als funcionaris, als alcaldes, als ciutadans voluntaris i a tot crist vivent pel sol fet de voler votar? De la mà dels populars i dels falangistes, perden tota traça socialista, prostituint la llibertat i la justícia, prestant-se voluntaris per a la pitjor feina de claca, en nom de la llei de l’embut. Ha de ser frustrant per a un socialista català mirar cap a un altre costat, al veure com la llengua és rebatuda i combatuda pel TC on governen. Per cert, encara espero una alternativa creïble per fer justícia als catalans.